41 anys després de la seva creació i obertura al públic, el Museu del Joguet de Catalunya segueix transmetent les mateixes bones vibracions de sempre. La col·lecció creix, l’exposició dels joguets és cada vegada més reeixida i espectacular, les exposicions temporals no deixen de sorprendre per la seva originalitat… i, el que és més important, el públic no falla. Però a ningú li hauria de passar per alt que una pandèmia com el COVID-19 amb els seus confinaments consecutius i el tancament inevitable per obres lligades a les normes de seguretat fan mal un museu com aquest. Dalí, Picasso, Miró… El Prado, Guggenheim, Reina Sofía… són molt menys vulnerables davant de fets com aquests que museus del perfil temàtic i nombre de visitants com el creat el 1982 per Josep Maria Joan i Rosa.
Per tant, dit i fet. Hem anat a visitar el creador i director del Museu del Joguet de Catalunya per saber de primera mà com li ha anat aquesta rentrée.
Josep Adolf Estrader: Com ha anat la reobertura després dels tancaments gairebé en cadena d’aquests darrers mesos i anys?
Josep Maria Joan: Juliol (en què vam tornar a obrir, el dia18), i agost són els dos mesos en què el museu fa guardiola per poder viure tot l’any. Ens han anat molt bé. Ha estat un any que potser per sí mateix ja hauria estat excepcional i que ens ha anat molt bé. Jo crec que han passat diverses coses i podríem especular especular una mica amb això: Les escoles franceses s’han passat dos anys sense fer gaire sortides i ara hem notat les grans ganes de tornar a sortir i venir al museu que tenien. Això s’ha notat. L’exposició que tenim ara sobre vídeojocs fa que els pares actuals que hi jugaven als anys setanta estiguin molt contents que els seus fills i néts puguin grapejar ara una mica amb aquests jocs.
JAE: Em diuen que, una de les primeres coses que va demanar al juny al nou govern municipal, va ser que intenti crear un passi multimuseu. Veritat? Llegenda?
JMJ: Figueres, com va dir en el seu moment Marià Lorca i ho pensa molta altra gent, és una ciutat de museus. No és cap invent d’en Josep Maria Joan però la veritat és que si vas a Girona pots visitar cinc o set museus amb una sola entrada, de tarifa reduïda, i així passes el dia. Si te’n vas a Barcelona, per descomptat també. Si vas a Sitges, no sé quants museus pots visitar també amb una sola entrada… Això no vol dir que, si tu vols anar només al museu Dalí o al Museu de l’Empordà, no puguis fer-ho. Però penso que, si hi hagués la possibilitat d’una entrada comuna, això per a la ciutat de Figueres seria important i ens aniria molt bé a tots. Els museus podríem fer coses conjuntes (potser sembla molt fàcil però no sabeu prou bé fins a quin punt és difícil).
“si hi hagués la possibilitat d’una entrada comuna, això per a la ciutat de Figueres seria important i ens aniria molt bé a tots. Els museus podríem fer coses conjuntes”
JAE: Aquest passi multimuseus els portaria més gent, segur. Però mentrestant, com des de fa 41 anys, el que atrau els visitants és la quantitat, qualitat i excepcionalitat de les joguines que hi exposa. Va, faci’ns un anunci, expliqui’ns el proper que té preparat, perquè sempre en té alguna al cap…
JMJ: Una de les moltíssimes amigues i amics que té el museu és la filla d’André Breton. L’any 1938, el govern francès va demanar a Breton, pare del surrealisme, que anés à Mèxic per proposar a Frida Kahlo que fes una exposició a París. Així ho va fer. Va anar a Mèxic, va estar vivint a la Casa Verde, amb uns quants embolics entre els que hi vivien pel que hem pogut llegir posteriorment, i va aconseguir que es fes aquesta exposició a París. Frida Kahlo el va acompanyar a un mercadillo per comprar-hi unes marionetes fabricades allà, claríssimament mexicanes, que són precioses i representen molts personatges. En va comprar unes quantes i, en el museu que té a Mèxic, va crear-hi una boca i a dins va posar-hi algunes d’aquestes marionetes. Breton, en canvi, es va endur a França les marionetes que havia comprat ell, suposem que per a regalar-les a la seva filla, que ara té 94 anys. Les titelles van quedar doncs guardades a casa dels Breton fins que, en una visita recent que ens va fer fa un any i mig, l’Aube Breton, que va venir a portar-nos coses com sempre feia, va dir-nos que ens enviaria unes titelles. Efectivament, menys d’una setmana després teníem aquí una caixa que no pensàvem que contingués tantes titelles. N’hi havia 37, en perfecte estat, i una carteta explicant la donació que ens en feia! Ara el que hem fet és escriure al museu de Frida Kahlo per dir-los que les titelles les traurem de la vitrina actual a on estan una mica estretes per posar-les en una de més gran. En un costat hi haurà una foto de l’André Breton i a l’altre costat, una de la Frida Kahlo que ens enviarà el seu museu. Ja ens ha dit que sí però encara no l’hem rebuda.
André Breton (1896-1966), va ser un escriptor francès, conegut com el principal impulsor del moviment surrealista.
D’origen modest, va començar a estudiar medicina per pressions familiars. Mobilitzat a Nantes durant la Primera Guerra Mundial l’any 1916, va conèixer Jacques Vaché, qui va exercir sobre ell una gran influència, a pesar d’haver escrit únicament cartes de guerra. Entra en contacte amb el món de l’art gràcies al grup Dadà, l’any 1916. Durant la guerra, va treballar en hospitals psiquiàtrics, on va estudiar les obres de Sigmund Freud i els seus experiments amb l’escriptura automàtica (escriptura lliure de tot control de la raó i de preocupacions estètiques o morals), la qual cosa va influir en la seua formulació de la teoria surrealista. Va esdevenir un pioner dels moviments antiracionalistes coneguts com a dadaisme i surrealisme. L’any 1920, va publicar la seva primera obra, Els camps magnètics, en què explorava les possibilitats de l’escriptura automàtica. L’any següent va trencar amb Tristan Tzara, el fundador del dadaisme.
Va fundar amb Louis Aragon i Philippe Soupault la revista Littérature. El 1924, va redactar el Manifest surrealista i al seu voltant es va formar un grup compost per Philippe Soupault, Louis Aragon, Paul Éluard, René Crevel, Michel Leiris, Robert Desnos, Benjamin Péret, desitjosos d’arribar a «canviar la vida» de Rimbaud i «transformar el món» de Marx. «El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d’associació tradicionalment desdenyades i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida».
A més, en aquest manifest s’assenten les bases de l’automatisme psíquic com a mitjà d’expressió artística que sorgeix sense la intervenció de l’intel·lecte. Ben aviat, el moviment s’acosta a la política i, el 1927, Aragó, Éluard i Breton s’afilien al Partit Comunista, tot i que la idea surrealista s’allunyarà molt prompte del comunisme oficial. L’any 1928, publica a París Le surréalisme et la peinture. Amb la publicació del Segon manifest surrealista (1929) va arribar la polèmica: Breton, líder, o més prompte “papa negre” del moviment surrealista, concretava la noció de surrealisme i afirmava que havia de caminar junt amb la revolució marxista —va ser membre del Partit Comunista francès des del 1927 al 1935—; per tant, va excomunicar, va condemnar i va expulsar del grup tots aquells que no coincidien amb les seves idees; entre els expulsats es van trobar Roger Vitrac, Philippe Soupault, Antonin Artaud, Salvador Dalí i Robert Desnos.
Escriu el llibre de poesies La Immaculada Concepció (1930) i Els vasos comunicants, aquest darrer junt amb el també escriptor Paul Éluard (1932).
L’any 1934, va contraure matrimoni amb Jacqueline Lamba, inspiradora de L’amor boig. Dos anys després naix la seua filla Aube. La seva obra més creativa és Nadja, en part autobiogràfica. El 1937, inaugura la galeria Gradiva al carrer de Seine, viatja a Mèxic, on coneix Trotski, i influït pel trotskisme, redacta una nova presa de posició, amb el títol de Manifest per un art revolucionari independent.
El 1941, fugint del Govern de Vichy, s’embarca en el Capitaine-Paul-Lemerle cap a Martinica, on és internat en un camp. Alliberat sota fiança, arriba a Nova York per a un exili que durarà cinc anys i publica els Prolegòmens a un tercer manifest o no, conegut també com a Tercer manifest surrealista. Escriu La lanterne sourde (La llanterna sorda). Un any després funda, a Nova York, la revista VVV. En aquesta ciutat, també coneixerà la seua nova esposa, Elisa. Va tornar a París l’any 1946. El 1956, funda una nova publicació, Le Surrealisme Même, i continua fins a la seva mort (1966) animant el grup surrealista. Poc abans de morir, li va dir a Luis Buñuel, “avui ningú no s’escandalitza, la societat ha trobat maneres d’anul·lar el potencial provocador d’una obra d’art, adoptant davant d’aquesta una actitud de plaer consumista”. Va morir el matí del 28 de setembre del 1966, a l’hospital Lariboisière (París). Va ser enterrat al cementeri de Batignolles, a pocs metres de la tomba del seu amic Benjamin Péret. La seva poesia, recopilada en Poemes (1948), reflecteix la influència dels poetes Paul Valéry i Arthur Rimbaud.
André BretonAube, la filla d’André Breton
Frida Kahlo (biografia elaborada per Viquipèdia)
Frida Kahlo Calderón (Coyoacán, Ciutat de Mèxic, 6 de juliol de 1907 – Coyoacán, Ciutat de Mèxic, 13 de juliol de 1954) va ser una pintora mexicana.
La seva activitat artística es va formar en el context cultural de la postrevolució mexicana i, ja a partir de vers els anys mil nou-cents vint, Frida va començar a valorar la cultura autòctona, apreciant els valors estètics de l’art popular de Mèxic, demostrant en la seva pintura un sentit dramàtic i violent que es pot trobar també en alguns exvots populars, dels quals en tenia una gran col·lecció. Va formar part, durant els anys 1925 i 1929, d’una tendència estètica de tipus avantguardista europea sorgida a Mèxic, anomenada estridentisme, que tenia com a actitud la construcció d’una nova societat a partir de l’eliminació del vell ordre.
La seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme. Va saber copsar tot el que tenia al seu voltant –pintures, fotografies, gravats, exvots, exposicions, llibres i viatges–, va estudiar-ho, i això va ajudar-la a definir un estil pictòric propi. Però, com comenta Teresa del Conde en parlar de les pintures de Frida: «cap dels seus quadres hagués pogut generar-se, pel que fa a l’esperit, a partir d’un altre país que no fora Mèxic».
El treball de Kahlo ha estat celebrat internacionalment com a emblemàtic de les tradicions nacionals i indígenes de Mèxic i per les feministes pel que es considera com la seva representació inflexible de l’experiència i la forma femenines.
Durant tota la seva vida va tenir una salut fràgil, patint poliomielitis als sis anys i un greu accident de trànsit als divuit que va fer que hagués de sotmetre’s a multitud d’operacions quirúrgiques. El 1929, es va casar amb l’artista Diego Rivera i, com ell, va donar suport al Partit Comunista.
