L’endemà de l’anunci fet per la Unió Esportiva Figueres, en presència de l’alcalde Jordi Masquef, de la creació pel nostre club del trofeu anual Tito Vilanova, el Diari de Figueres ha volgut presentar-vos la figura del recordat jugador i entrenador de Bellcaire des d’una òptica propera, humana. I hem pensat en Adam Lloveras, figuerenc, esportista i amic de molts, que el va conèixer des que tots dos jugaven a l’Infantil de la Unió. Agraïm a l’Adam la rapidesa i emoció amb què ens ha escrit aquest text i seleccionat les fotos. Aquest post pretén ser un homenatge a Tito Vilanova.
Adam Lloveras:
Què dir d’en Tito, un amic que sempre tindré al meu record, una persona inesborrable!
Aquell estiu del 1982, el meu pare, el Sr. Carles Lloveras com a delegat de l’equip infantil de la nostra UE Figueres i el Sr Joan Laboria, l’entrenador, van fitxar en Tito. Amb aquells entrenaments de pretemporada que ens feia en Laboria tots els diumenges a la platja de Santa Margarida, a la sorra o al passeig, dins i fora de l’aigua, esquivant “guiris”, tovalloles i tot el que sens posés per davant… Quins temps! Simplement amb aquells entrenaments ja veies que en Tito era un jugador, almenys així ho veia jo, amb una classe especial, un “tiu fi”, amb pinta de jugador de veritat, no com jo jajajajajaja, un noiet a qui li agradava molt la pilota, sempre a punt per fer tocs, a punt per fer partidets exprés abans d’entrar a classe… Estratega des de llavors, allà va començar a forjar-se el noiet de Bellcaire, no ens imaginàvem el futur inoblidable que ens venia.
Alguna petita anècdota amb en Tito. Sempre podré dir que jo vaig presentar-li la seva primera xicota abans de marxar cap a Barcelona. Ell em va demanar que ho fes i així va ser. Ara em ve al cap que sempre que anàvem a prendre alguna cosa ell sempre agafava un Bitter Kas. Al final em va aviciar a mi també i vaig passar molt temps prenent jo també el Bitter Kas famós.
Una de les coses per les quals sempre li estaré molt agraït va ser quan li vaig demanar si podría portar al meu pare Carles i la meva mare Blanca a xafardejar un entrenament del Barça. Ell em va respondre que sí però en aquells moments el Barça tenia un parell de dies només per preparar la final de Champions. En Tito em va telefonar i em va dir que era impossible, que en Pep Guardiola no volia ningú aquells dies de preparació de la final. Amb en Tito vam quedar que, després de jugar la final, en el següent entrenament i últim de la temporada ens veuríem. Total, que el Barça va guanyar la Champions, va ser la temporada del Sextet. Festa grossa al Camp Nou ple de gom a gom, jugadors, entrenadors, utillers i seguidors gaudint fins a altes hores de la nit, el títol s’ho mereixia, tota una festa.
Aquella nit, a la 01:20h de la matinada, em sona un whatsapp, era en Tito dient-me “Ei, Adam, demà vine cap aquí que gaudiràs més que amb un entrenament, ja veuràs”, Ja ho crec que va ser així: fotos amb les copes, jugadors, va ser emocionant.
Això és un amic, une persona que, després de la festa, es va enrecordar de mi i va tenir un moment per escriure’m el whatsapp i poder gaudir l’endemà d’aquell moment tant especial i únic.
Gràcies per tot amic!!! Sempre Etern!!!
