El Diari de Figueres us presenta aquesta secció estiuenca a on col·laboradors, amics i lectors del Diari ens expliquen a quin lloc del món ens portarien. Pot ser a les Antípodes com davant de casa.
Irene Muñoz i Pairet, doctora en Filologia Catalana i professora de llengua catalana i literatura. Jo us portaria a…
Jo us portaria a Salamanca. Hi vaig arribar per primera vegada el juliol de 2012, amb motiu d’un congrés, i em vaig enamorar d’aquest lloc. És la Florència espanyola. Caminar pel centre antic és com traslladar-se a molts anys enrere, amb les seves dues catedrals, la Universitat, la casa de las Conchas, els palaus, els monestirs i les esglésies. Té una gran bellesa.
Podem visitar-hi la casa on l’escriptor Miguel de Unamuno va viure amb la seva família entre 1900 i 1914, quan va ser rector a la Universitat de Salamanca. Era la casa rectoral. El 1953, la Casa Museu Unamuno va obrir les portes al públic i també acull el centre d’investigació sobre Unamuno.
A Salamanca, hi descobrireu un museu modernista, situat en un palau amb vitralls, preciós, del 1905: és la casa Lis, un museu d’art nouveau i art déco. I podeu aturar-vos a la plaza Mayor, on durant els mesos d’estiu, als vespres, hi actua la Tuna universitària.
Un altre encant de Salamanca és el jardí de Calixto i Melibea, on hi trobareu la Celestina i podeu mirar cap al pont romà i el riu Tormes.
Normalment, visito Salamanca un cop l’any. El professor i amic Àlex Martín Escribà m’acull per fer-hi una conferència als seus estudiants de català de la Universitat de Salamanca. Ell és l’especialista més important que tenim en novel·la negra al país.
Mariona Seguranyes Bolaños, Historiadora de l’Art, Doctora en Humanitats, Regidora de Cultura i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria al temple de Ramses II a Abu-Simbel. És un dels viatges que més em va impactar, Egipte, conèixer i veure les construccions d’aquella civilització tant avançada en diversos aspectes, com el constructiu, el de l’enginyeria, i per damunt de tot el seu culte i visió de la mort. El preparar-se pel darrer viatge, amb aquelles grans tombes a les parets de les quals relataven la vida a la terra, amb els seus frescos d’ocells. I els jeroglífics plens de paraules sagrades que guarden en el seu sí el misteri de la vida. I aquell navegar per riu Nil, on a cada banda emergeix un paisatge de pessebre ple de vida. I el recórrer els mercats d’el Caire, amb el perfum d’espècies a l’atmosfera. Ja fa vint-i-tres anys d’aquell primer viatge. Queda pendent una segona estada per visitar el nou museu al peu de les piràmides de Guizá.
Josep Buixó Pujiula, cofundador de la Penya Unionista Figueres, ex regidor de l’Ajuntament i membre de l’Associació d’Amics de Sant Pere: Jo us portaria a…
Jo us portaria molt i molt a prop perquè sovint el millor ho tenim a casa, encara que no ens n’adonem. La meva elecció és el Castell de Sant Ferran: la seva sumptuositat, el paisatge empordanès que l’envolta… Un lloc per visitar i admirar, per fer-hi esport i turisme.
Xavier Jiménez Santamaría, periodista, admirador de Dalí i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a Cuba, el país dels contrastos. Visitar-lo és tornar a l’Espanya dels anys 50, de les restriccions, de la vigilància policial i militar, de les riqueses monumentals i arquitectòniques i les pobreses residencials. Sóc un enamorat de Trinitat, de les seves reixes de fusta i dels seus terres de llambordes. Sóc un admirador de Santiago de Cuba, de la Virgen del Cobre, dels restaurants Los Paladares, d’ús exclusiu per a turistes, dels petits i rònecs locals musicals anomenats Trovas. Encara avui, vint anys després de la meva darrera visita, em quedo impressionat de constatar que a la farmaciola de l’hotel de propietat espanyola a on jo m’allotjava hi havia més medecines que a la imponent farmàcia amb motllures de fusta i portalada senyorial que tothom fotografiava. Encara avui em desconcerta poder-me comprar un gelat del gust que vull sense fer cua mentre que els locals no podien ni poden triar sabor i s’han de posar en filera índia per poder-ne tenir un. Per tot això, i malgrat tot això… jo us portaria a Cuba.
Josep Maria Joan i Rosa, cofundador i director del Museu del Joguet de Catalunya i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a París. Tota la vida m’han interessat els museus i les exposicions temporals. Abans, durant molts anys, les figuerenques i els figuerencs podíem gaudir del Tren-Hotel Joan Miró, amb camarots de 2 i 4 llits, que s’aturava a Figueres a les 22.30 h de la nit i et deixava a París a les 8 h del matí de l’endemà.
Tenies tot el dia per visitar museus, exposicions, llibreries… i anar a dinar. Nosaltres sempre anàvem a un restaurant centenari anomenat Polidor, que es troba al costat de l’Odéon. Després, al vespre, podies tornar a les 20 h cap a Figueres des de la Gare d’Austerlitz i ser a esmorzar a Figueres el dia següent.
Pels meus 60 anys, aquell 29 de novembre al migdia, vaig convidar a dinar, al Polidor de París, tots els amics de Figueres que s’hi presentessin. Vam ser més de trenta comensals, va ser una bona festa i la gent del restaurant ens va obsequiar amb un pastís amb seixanta espelmes.
Daniel Lleixà, artista plàstic, enamorat de l’Empordà: Jo us portaria a…
Jo us portaria a un lloc a on a mi m’agrada anar i que crec que és un lloc de referència: és el Moll Grec d’Empúries. M’agrada pel que representa per a la nostra història, la dels empordanesos. Anar-hi a primera hora, quan surt el sol, és encara millor. No deixeu de mirar-lo des del mar, que aleshores tenim el Canigó fent de vigia.
Josep Maria Bernils, periodista, col·laborador del Diari de Figueres i tinent d’alcalde de l’Ajuntament. Jo us portaria a…
La comarca del Matarranya està situada en el límit de Catalunya, el País Valencià i l’Aragó (on pertany administrativament). Tan a prop de casa (a poc més de quatre hores de Figueres) i tan desconeguda. És un territori on la parla catalana sovinteja, amb capital a Vall-de-roures/Valderrobres (foto del pont). Val a dir que la majoria dels municipis tenen noms i rètols en les dues llengües. Endinsar-se en el Matarranya, considerat com la Toscana espanyola, permet gaudir d’un paisatge i d’una monumentalitat excepcionals, assaborir una bona gastronomia i descobrir que una part dels seus orígens es troben a l’Alt Empordà.
La capital cultural de la comarca, Calaceit (foto), un municipi de poc més de mil habitants, és considerat com “el Cadaqués de terra endins”. El motiu és que molts escriptors i artistes han elegit la població com a residència habitual i d’altres, com a segona residència. Alguns també tenia casa a Cadaqués com fou el cas d’Albert Ràfols-Casamada, la seva esposa, Maria Girona, i Josep Guinovart.
Totes aquestes terres foren conquerides als sarraïns cap al 1160. La conquesta cal atribuir-la al comte Ramon Berenguer IV. Els senyors que l’acompanyaven procedien de l’Empordà i del Gironès. Així ens trobem amb municipis que porten els noms d’Arenys de Lledó i de Lledó d’Algars, entre molts altres vincles toponímics relacionats amb la comarca. Una part de les tropes del comte eren comandades per la família dels Torroja. Casualment, Pere de Torroja, fou abat del monestir de Vilabertran i, més endavant, bisbe de Saragossa. En aquest sentit, s’ha documentat que la gent (soldats) que repoblà la comarca fossin principalment catalans –molts d’ells empordanesos- i que, per tant, parlessin en aquesta llengua que s’ha mantingut viva fins ara. Descobriu el Matarranya, us sorprendrà!
Josep Fajol, comerciant, col·leccionista i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a la platja de Garbet un vespre de lluna plena en ple estiu. El proper dilluns 19 d’agost serà la primera gran lluna de l’estiu.
Francesc Canet, he estat professor, polític i periodista esportiu i col·laboro amb el Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a un lloc que vaig visitar l’any 2009 i que em va impactar per la grandiositat i serenitat que emanava. Però penseu que per a un docent encara representa quelcom més. Monument Valley és un espai que testimonia la història d’un poble oprimit: avui és la reserva dels indis navajos. Aquí s’hi van rodar moltes pel·lícules del gènere western (La Diligència, 1939, John Ford), que han contribuït a crear una imatge distorsionada de l’expansió dels Estats Units. Està situat a la frontera sud d’Utah i al nord d’Arizona i s’hi pot accedir fent la mítica Ruta 66. Aquesta gran vall ofereix un paisatge esglaiador de pinacles de roca, envoltats de quilòmetres d’altiplans i sorra arrossegada pel vent. L’hora del dia (inclinació del sol) va transformant els colors del paisatge, sempre fascinant. Si compreu artesania, no us en refieu: vigileu que sigui autòctona, no made in China. I no és broma.
Inés Padrosa, historiadora de l’Art, investigadora i bibliotecària jubilada de la Biblioteca del Castell de Peralada: Jo us portaria a…
Jo us portaria… a molts llocs, però avui voldria fer partícip als lectors del Diari de Figueres d’una experiència molt emotiva viscuda a la ciutat de Toledo. Es tracta de compartir les emocions de la Processó del Corpus.
Aquesta era i encara ho continua essent, una de les festes religioses més celebrades i, la de Toledo, sobresurt per la seva singularitat. Els dies anteriors a l’esdeveniment té lloc una especial preparació. Es treuen els tapissos històrics de la catedral i es pengen a tot el perímetre extern del monument, circumstància que canvia completament el panorama visual del conjunt històric i et transporta en el temps. A més, a manera de pal·li, per protegir el pas a la sagrada custòdia, als carrers del recorregut es posen unes lones, en alguns trams amb ornamentació simbòlica de la màxima autoritat eclesiàstica: l’arquebisbe de Toledo. És impressionant veure les balconades guarnides amb domassos i, sobretot, commou la visió de conjunt de la Plaça de Zocodover! La matinada del dia de la processó la ciutat ha estat encatifada amb tones de branquetes de romaní, farigola i herbes aromàtiques, i aquest aroma impregna l’ambient festiu fins el punt que s’ha encunyat la frase “Toledo fa olor de Corpus”.
A la processó hi participen més de dues-centes persones, representants de diferents estaments religiosos, civils i militars, i presidit per l’arquebisbe primat. Com a totes les processons d’aquesta diada l’eucaristia n’és el centre. En aquest cas, es transporta gràcies a una extraordinària custòdia que, ves per on, té orígens catalans ja que el conté un ostensori realitzat pel barceloní Jaume Aimeric per encàrrec de la reina Isabel la Catòlica. L’arquebisbe Francisco Jiménez de Cisneros el va adquirir i va encarregar a l’orfebre alemany Enrique de Arfe que, sobre la peça d’origen d’Aimeric, executés el seu projecte, resultant-ne el magnífic treball d’orfebreria que avui es pot contemplar.
Agustí Planas, figuerenc sense descripció possible, dinàmic i dalinià, i també col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a l’Empordà, lloc immens. Per més anys que tinguis, no te l’acabes. Punt final.
Fede Luque, catedràtic jubilat de Tecnologia i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a la ciutat de Còrdova, no massa lluny, al sud de la península, i que, parafrasejant Manuel Machado, descriurem com a “romana y mora, Córdoba callada”. En arribar, si encara no teniu on anar a menjar o beure, aneu al “Mercado Victoria”, al passeig del mateix nom. Al call jueu, “la judería”, podeu trobar una “hospedería”, amb banys àrabs o no, tot i que jo recomano que tingui banys àrabs. Són llocs tranquils on podem deixar el nostre estrès acumulat durant l’any. La visita al call, si no esteu allotjats allà mateix, es pot fer per la “Puerta de Almodóvar”, majestuosa i única. A pocs metres a la dreta podem agafar el carrer “Judíos” on trobarem portes restaurades fantàstiques, podem visitar una casa andalusí, un museu jueu de Sefarad i l’estàtua de Maimònides. Continuant per aquests carrers estrets o bé per la porta d’Almodóvar bordejant l’Alcàsser de Còrdova podem arribar al Pont Romà i al riu Guadalquivir. Observarem la part posterior de la Mesquita des de la Porta del Pont, la porta que enllaça la ciutat amb el Pont Romà i la Via Augusta. No deixeu de prendre un bon vi amontillat i provar el “salmorejo” o els flamenquins. Segur que tornareu amb les piles carregades. Això sí, si teniu ocasió, millor no hi aneu en època de ple estiu. Les temperatures allà són de rècord olímpic i la gent de l’Empordà no estem preparats per batre aquests rècords.
Anna Maria Puig Griessenberger, arqueòloga, presidenta de l’Institut d’Estudis Empordanesos i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo no us portaré gaire lluny. I és que la nostra terra té bells paisatges i un gran patrimoni cultural, del qual ens hem de sentir orgullosos i saber valorar. És el cas del conjunt del monestir, el poble i el castell de Rodes, i del seu entorn natural. Aquest ric paisatge i les restes constructives que es conserven dels seus antics habitants, exerceixen sobre mi una intensa atracció. En totes les estacions de l’any, faci el temps que hi faci, m’hi trobo bé. Us en podria explicar la història, els treballs arqueològics que s’hi fan, però no cal. Proveu simplement de seure sols en una pedra i contemplar en silenci tota aquesta meravella.
Genís Mencion, enginyer i comercial d’exportació, els viatges formen part del meu ofici: Jo us portaria a…
Una llegenda explica que l’espasa que Sant Miquel Arcàngel va utilitzar per matar al dimoni es materialitza en una línia recta que va des del sud d’Irlanda fins a Terra Santa, tot passant per set santuaris dedicats a Sant Miquel, entre ells St. Michaels Mount (Anglaterra), el Mont Sant Michel (França) i la Sacra de San Michele situada al Piemont en un punt dels Alps Italians prop de Torí. La Sacra de San Michelle és un santuari situat sobre una espectacular penya amb un daltabaix vertical de més de 700 metres amb vistes sobre la ciutat de Torí. Impressiona pujar-hi per una carretera complicada i un trajecte final a peu per una escalinata cavada a la roca anomenada “l’escala dels morts”, que durant segles els seus escalons van fer la funció de tomba. Un cop som a la basílica hi ha una portalada plena d’imatges fantasmagòriques, entre elles una dona que dona de mamar a dues serps. El passeig per la Sacra de San Michelle és un viatge a un passat monàstic i en cada racó que veus, sents les passes de Guillem de Baskervill darrera teva, o millor de l’actor que el va portar al cinema, el gran Sean Connery. Dic això perquè aquesta basílica va servir d’inspiració a Umberto Eco pel seu llibre “El nom de la Rosa” publicat el 1980 i portat al cinema el 1986. A cada racó pots flairar el turbulent ambient monàstic descrit al llibre. Curiosament la biblioteca també es va cremar fa pocs anys tal com s’explica a la novel.la, i el mateix Umberto Eco va deixar escrit en testament que mai més es portaria al cinema un llibre seu per les desavinences que va tenir amb la pel·lícula, entre elles que la basílica que hi surt no és la Sacra de San Michelle. Tot i que el mateix Eco situa els fets del llibre en un lloc fictici.
Lola Ventós Quero, artista plàstica i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a seure amb els peus penjats al penya-segat que hi ha al costat del monument a Walter Benjamin d’en Dani Caravan. Dins el monument, que és tan immens, et sents tan petit i tan gran a l’hora que, quan surts fora i observes la immensitat de la mar d’amunt, et sents en plena calma. Es dibuixa un somriure al teus llavis d’esperança per a un bon futur. Quan gires el cap un xic cap a l’esquerra i veus tots els passatges per on van marxar els nostres avis fugint de la guerra i la fam… Creuant-se els camins pels quals un temps més enllà va entrar més gent fugint d’altres guerres i de la fam, com el mateix Walter Benjamin… Ara, mirant la mar de munt, penso què poc que ha canviat el món, amb tants passatges arreu del món que segueixen creuant persones fugint d’altres guerres i de la fam. Quants fan servir la mar per fugir cap a un món millor sense saber que omplen el Mediterrani de cadàvers o que arriben a llocs a on ningú els vol. Però jo continuaré anant-hi, aquest racó m’omple d’energia, calma, esperança i pau. Tornaré a “seure” al costat d’un gran filòsof que sí que va perdre l’esperança en un món millor.
Joan Manuel Soldevilla, escriptor, professor i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria al Pure Cafe de París, situat a l’11è arrondissement, no gaire lluny de la Bastille. Anar a París és anar a un bistrot, amb les seves taules minúscules, el bullici, el bon vi i el bon menjar a un preu raonable. Aquest bistrot, malgrat haver esdevingut escenari cinematogràfic (Abans del capvespre, 2004), continua sent un local “pur”, amb la gent del barri, l’ambient cordial i el servei atent. Molt, molt parisenc. Això sí, après les Jeux olympiques!
Anna Maria Velaz Sicart, comissària de l’Any Montserrat Vayreda i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria, sobretot si us agrada el món dels llibres, a un lloc que m’encanta, prop d’aquí. No haureu de fer un viatge gaire llarg, ni passar per aeroports ni llargues hores de ruta, perquè el tenim a un parell d’hores en cotxe. Es tracta del poblet de Montolieu (Montoliu en occità) a la veïna França al departament de l’Aude. Montolieu, “village du livre et des Arts”. Voltar pels seus carrerons, badar davant els tallers d’artesans i artistes, entrar en les llibreries de llibre antic, on edicions de bibliòfil i altres petits tresors amagats ens esperen, visitar el Museu de les Arts i els Oficis, gaudir de l’acollidor paisatge i de la gastronomia de la regió, per a mi no té preu. I ho tenim a tocar!
Jordi Oliveres Pallach, fotògraf de tot el que es mou i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a Carnac, França, per veure els 3000 menhirs, en fileres de més d’un quilòmetre. No té preu. Hi ha un menhir de 6,5 metres d’alçada, impressionant. Tenen més de 4000 anys d’antiguitat. El lloc no tan sols es espectacular sinó que és ideal per a unes vacances i per perdre’s en la contemplació dels paisatges. Passejar per llocs com les illes aux Moines i l’illa d’Arz o bé visitar el castell de Suscini i la península de Rhuys, caminar per sobre Pont-Scorff… Hi ha múltiples possibilitats, una de les quals és simplement quedar-se a les meravelloses platges i balnearis de la Costa Blava. No us en penedireu.
Margarita Pierre, cofundadora i propietària del Museu de la Tècnica de l’Empordà: Jo us portaria a…
Jo us portaria al Mercat de Portobello a Londres. Situat a un dels carrers més pintorescos de la capital anglesa, a l’exclusiu barri de Nothing Hill, es troba un dels mercats a cel obert més grans de món. Juntament amb el meu marit Pere l’havia recorregut infinitat de vegades, a la recerca sempre de màquines d’escriure i de sorprenents enginys sovint ja en desús, per convertir-los en joies de la nostra col·lecció. Mobles, antiguitats, música, llibres o roba de segona mà fan de Portobello Road un dels espais més extravagants però alhora singulars de Londres. Les seves cases subtilment aliniades i acolorides converteixen Nothing Hill en un barri especial, elegant i sobri escollit per diversitat de personalitats i famosos d’arreu. Recordo amb melancolia però amb especial emoció el llarg trajecte en cotxe des de Figueres fins al Port de Calais on havíem d’embarcar en un Ferry per arribar al Port de Dover per seguir fent ruta fins a Londres. Una àmplia proposta pels apassionats de la ruta per carretera o de les antiguitats.
Joan Tomàs, jubilat, col·leccionista, amant del teatre amateur i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a Nova York. Ens va encantar. Era l’any 2000, encara vam pujar a les Torres Bessones, que van caure malauradament l’any següent. Vam trobar-nos una ciutat segura, teníem l’hotel davant del Madison Square Garden i cada nit anàvem a peu a Broadway sense cap mena de por. Aleshores era una ciutat amb una confiança que segur no trobaríem ara per culpa de tot el que s’ha derivat de l’11 de setembre. Ara tampoc tenen un alcalde tan eficient com va ser Rudolph Giuliani.
Maria Mercè Cuartiella, escriptora, professional del món editorial, professora de tallers d’escriptura i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria al Musée de Cluny de París, dedicat a l’edat mitjana i situat al bell mig de la ciutat. Us recomanaria que contempléssiu la sala de “la dame à la licorne“, on s’exposa un preciós conjunt de sis tapissos del 1500. Malgrat la bellesa d’aquestes obres i la posició tan cèntrica del museu, no sol haver-hi gaire gent. És una visita que no us podeu perdre. Val la pena passar-hi una bona estona gaudint-ne. Ara bé, potser millor després dels Jocs Olímpics!
Manel Rodríguez Plana, comerciant, regidor de Comerç i Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Figueres i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a Normandia, una part de França amb moltíssima història i molta personalitat. Les platges del desembarcament, els seus penya-segats, l’oceà Atlàntic i els meravellosos poblets Normands, on gaudir d’una gastronomia excel·lent! I, com no, el Mont Saint-Michel, un indret únic i espectacular. Imprescindible menjar les ostres i musclos de la zona, això com tot tipus de marisc i peix tot regat amb bons vins francesos.
Maria del Carme Minobis, divulgadora de la memòria de la seva germana Montserrat i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a gaudir d’un paratge tranquil i relaxant a prop de casa. Església dels Sants Metges (Sant Julià de Ramis). L’església romànica situada dalt d’un turó que separa les planes de Girona i l’Empordà prop de les runes d’un important assentament ibèric, ofereix una visió panoràmica impressionant. L’església, amb modificacions del segle XVII, està protegida com a bé cultural.
Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura i col·laboradora del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a un lloc a unes quatre hores de Figueres. Un lloc que desprèn pau i per a qui li agrada fer caminades és ideal. Amb aigua fresca que regalima per molts indrets… El Llac de Sant Maurici. S’hi puja en 4×4 des de Spot.
Ricard Sayeras, empresari, president de La Cate i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria al llac de Bled, que està situat al cor dels Alps Julians, a Eslovènia, perquè em va captivar la bellesa d’aquest llac d’origen glaciar i de l’entorn natural que l’envolta. L’església de Santa Maria de l’Assumpció, situada al bell mig del llac, és un dels seus encants, com també el castell medieval de la riba. Bled és una ciutat balneari molt tranquil·la i encisadora. Des del llac es poden fer excursions magnífiques als cims veïns, o d’altres llacs d’aigües fresques i regalades, salts d’aigües espectaculars i congostos impressionats. I a la tardor es poden trobar bolets als boscos propers al llac.
Albert Testart, historiador, politòleg i col·laborador del Diari de Figueres: Jo us portaria a…
Jo us portaria a la Casba dels Oudaies de Rabat. Un espai màgic, ple de llum i que ens transporta a un món de pau i serenor. Situada en un turó just a la desembocadura del riu Bu Regreg, permet una visió cap a la immensitat de l’oceà Atlàntic. Un lloc ple de carrerons on es pot gaudir de racons farcits d’art popular per contemplar i gaudir-ne. Però sobretot amb un cafè amb una terrassa on pots seure i badar eternament amb un te a la menta sobre la taula.
