L’Estació de França, una de les més boniques que potser heu visitat o conegut, va ser construïda el 1848 però amb un format, talla i aspecte que poc tenen a veure amb el futur que li esperaria a partir de 1929. Sí, el 1929, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, es va refer l’estació, que va esdevenir el bonic conjunt arquitectònic que segueix avui dempeus. Sabíeu que un figuerenc és el responsable de la part més maca de l’estació, el vestíbul de passatgers? Us ho expliquem.
L’enginyer ferroviari Eduardo Maristany, marquès de l’Argentera, va ser l’encarregat de realitzar el projecte inicial del nou edifici, a on es plantejava una estructura en forma d’U amb doble nau que es veia condicionat per la curvatura de les vies a la seva arribada a l’antiga estació. El disseny contemplava dotze vies amb accés a andana i dues d’escapament. Els pavellons laterals estaven formats per dos edificis per a viatgers, un de nou i un altre derivat de la reforma del ja existent. Els dos edificis quedarien units a la part frontal, a on es situaria l’accés principal. Com qualsevol altre recinte ferroviari, l’estació comptaria amb molls de càrrega, dipòsits per a locomotores, ponts giratoris, cotxeres, dipòsits de carbó i altres dependències normals en aquell moment. Es va contemplar la possibilitat d’afegir-hi una tercera nau però el seu cost massa alt va fer que aquesta opció acabés descartada.
L’any 1924 es va obrir a concurs la realització de l’obra. Les empreses Maquinista Terrestre y Marítima i Sociedad Material para Ferrocarriles y Construcciones el van guanyar. Al mateix temps es va llançar un altre concurs per a la construcció de l’edifici per a viatgers, que va guanyar l’arquitecte Pedro Muguruza. Tot i haver guanyat el concurs, es va considerar que el seu projecte era massa sobri i per això es va encarregar a Raimon Duran Reynals i al figuerenc Pelayo Martínez la millora de la decoració i ornamentació interior del recinte per així adaptar-lo al gust de la burgesia de l’època. Aquest objectiu portaria a la utilització de materials com el bronze o el marbre.
L’any 1926 van començar les obres, que no es van acabar fins el 2 de juny de 1929, data en què el rei Alfons XIII va inaugurar la nova estació. La inauguració es va fer dues setmanes després de l’obertura de l’Exposició Universal de Barcelona, esdeveniment per al qual es volia tenir a punt el nou recinte, ja que suposava la porta d’entrada a la ciutat de molts estrangers que vindrien des de l’estranger.
Jesús Fraiz Ordóñez / http://labarcelonadeantes.com/
Qui va ser Pelayo Martínez?
Pelayo Martínez i Paricio (Figueres, 15 d’octubre de 1898 – Figueres, 13 de juny de 1978) va ser l’arquitecte que, titulat l’any 1920, es va convertir en el més jove d’Espanya.
El 1925 va ser nomenat Catedràtic Auxiliar de Projectes de l’Escola de Barcelona i el 1942 en va obtenir la Càtedra. A l’Exposició Universal del 1929 va guanyar el concurs del Palau de les Arts Gràfiques, juntament amb Raimon Duran i Reynals, i va dirigir les obres del Palau d’Agricultura. Bona part de la seva obra la va realitzar a l’Alt i el Baix Empordà, a la Costa Brava i a la ciutat de Figueres, d’on va ser arquitecte municipal interí. També va exercir d’arquitecte municipal de la Bisbal d’Empordà durant diverses dècades. A la seva ciutat natal són remarcables l’escalinata del Parc Bosc, la Casa Cordomí/Canet a la Rambla i el monument a Pep Ventura.
Va construir obres a Figueres, S’Agaró, el golf de Roses, Cadaqués (Hotel Rocamar). També es va encarregar de les obres del Celler Cooperatiu d’Espolla, inaugurat el 1931. El fons històric que prové del seu despatx d’arquitecte consta de 1069 projectes datats entre 1933 i 1976, juntament amb un fons de 160 fotografies en blanc i negre, i color.
