Una foto, una història.
Josep Maria Bernils.
Fenòmen cíclic o casualitat? Tant se val! Resulta que ara fa un segle, l’any 1924, el problema més greu que va patir l’Ajuntament de Figueres va ser l’abastament del servei públic de l’aigua. Era un any de forta sequera i el subministrament que arribava de la mina d’Avinyonet de Puigventós anava minvant de forma alarmant. Aleshores va decidir utilitzar l’aigua de les captacions de can Puig-Massanet, de Vilafant, que es feien servir de forma esporàdica.
La connexió amb la xarxa que arribava fins a Avinyonet es va poder fer amb facilitat, degut a la seva proximitat. El contracte primerament es renovava segons les necessitats, però després va quedar ferm fins l’any 1964. El cert és que a la finca de can Massanet hi havia molta aigua, almenys en aquella època. Situada a la part oest de la població i a pocs metres del riu Manoi, les aigües freàtiques eren molt abundants. Dos pous de vint metres de profunditat, amb un cabal considerat inesgotable, permetien regar totes les terres de conreu del voltant de la propietat, que eren unes 24 vessanes.
A Figueres el subministrament públic anava càrrec de la societat anomenada Aloy i Cia, que se servia d’un brollador situat en un olivet del municipi d’Avinyonet de Puigventós. Aquesta aigua era conduïda fins a Figueres mitjançant una mina subterrània que en bona part passava pel terme municipal de Vilafant. L’any 1917 aquest subministrament va disminuir per primera vegada –a causa de l’inici d’una temporada de sequera-, al mateix temps que augmentaven les necessitats de la ciutat. Llavors l’Ajuntament va fer tractes amb la família de can Massanet per utilitzar els seus pous.
Només va caldre una canonada de poc més d’un quilòmetre per connectar aquestes aigües amb les de la mina que venia a Figueres. Semblava que amb aquesta solució la ciutat ja no tindria cap més problema. El 1919 es van municipalitzar les aigües de Figueres i es va suprimir el conveni amb els Massanet, però a l’estiu del 1924 van tornar a sorgir problemes d’abastament i van fer gestions urgents amb la família per tornar a connectar-se. El contracte es va fer per un mes, amb el pagament d’un cànon de 500 pessetes mensuals més el consum elèctric del motor de la bomba elevadora i la despesa del personal encarregat del servei. Aquesta prestació fou provisional i es va rescindir el febrer del 1925, però als quatre mesos es veié novament la necessitat urgent de tornar a connectar i es va renovar el contracte amb un cànon mensual apujat a 600 pessetes. Es permetia una captació màxima de 1.500 litres per minut, elevats per una bomba amb motor de dotze cavalls. Aquesta aportació del pou de can Massanet va durar fins que Figueres va disposar d’aigua directament del pantà de Boadella l’any 1964.
