Una foto, una història.
Josep Maria Bernils.
La tradició de posar l’arbre de Nadal és nòrdica. Segons les referències històriques, el primer arbre nadalenc públic es va col·locar el 1878 al mercat de la ciutat alemanya de Nuremberg. A Catalunya va arribar unes quantes dècades més tard. Els figuerencs de més edat, per exemple, recorden que no va ser fins als anys 70 del segle XX quan l’Ajuntament va instal·lar per primera vegada un avet monumental a la placeta baixa de la Rambla. La tradició s’ha mantingut viva fins ara, tot i que el respecte al medi natural ha fet canviar aquell arbre, que es portava dels boscos del Pirineu, a una estructura de fusta i alumini, decorativa i lluminosa, que l’imita.
La imatge que reproduïm és de l’any 1981. Com es pot apreciar, la placeta baixa de la Rambla era un aparcament i, per tant, l’arbre estava envoltat de cotxes. Aquest aparcament havia anat variant la seva distribució al llarg dels anys fins que a començaments del segle XXI, amb la darrera reforma de la Rambla promoguda per l’Ajuntament en temps de l’alcalde Joan Armangué, va desaparèixer. En concret, entre els anys 2002 i 2003, a partir d’un projecte redactat per l’arquitecte Carles Teixidor.
L’arbre de Nadal a l’àmbit familiar és molt més antic. A Figueres mateix data de l’any 1881 -justament cent anys abans del que apareix a la fotografia-, segons explica el professor Joan Manuel Soldevilla al seu estudi sobre la comunitat protestant que es va establir a la ciutat a finals del segle XIX. D’aquell Nadal del 1881 el periòdic El Ampurdanés publica la nota que reproduïm, on queda clar l’impacte (i qui sap si també l’enveja) que va causar a la ciutat veure un arbre ornamentat, farcit de regals, al local que tenia aquesta comunitat al carrer Nou (l’actual edifici de la Fundació Clerch i Nicolau). Diu així:
“Como una novedad que nos gustaría ver introducida en las escuelas, vamos a dar cuenta de la fiesta del árbol de Navidad, que han importado los pastores protestantes. El día de Navidad su escuela de la calle Nueva estaba convertida en un jardín. En su centro se elevaba un árbol cuyas ramas llegaban hasta el techo. De ellas colgaban numerosos objetos, tales como juguetes, dulces, muñecas, etc. Por la noche, iluminado todo con farolillos y bombas de colores, embalsamada la atmosfera del local con los perfumes de las plantas y las flores y a los alegres acordes de un precioso armónium, todos aquellos objetos fueron repartidos como aguinaldos a los niños de uno y otro sexo que frecuentan la escuela, reinando la más cordial expansión entre la multitud de familias que apenas cabían en la sala”.
Queda clar que les tradicions es mantenen, autòctones o importades, les hem anat assimilant a la nostra ciutat. I avui, un arbre de Nadal, és un símbol a totes les llars.
