Per Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura i néta de Carles Mauné.
Carles Mauné i Alay va néixer a Vilamacolum l’1 de maig de 1899 (enguany es commemoren els 125 anys del seu naixement) i va morir a Figueres el 3 de setembre de 1985. Va ser un compositor de sardanes i músic instrumentista de tible, tenora i clarinet.
Era el petit de nou germans, tots nascuts al mateix poble i l’únic músic de la família. En aquells temps, molt sovint si es donava aquesta circumstància, era perquè el mestre o el capellà del poble els animaven a estudiar música si hi veien una mica de possibilitat de reexir. És el que sempre he pensat que va passar amb el meu “avi Carlus” com sempre l’havia anomenat.
L’avi anava amb bicicleta a Castelló d’Empúries a rebre les primeres lliçons de solfeig i clarinet amb el músic i compositor Josep Riera i Bolassell, instrumentista de violí, clarinet i tenora i sabater com a segon ofici, fet usual en aquella època en que molts músics complementaven la feina amb l’ofici de sabater o espardenyer com va ser en el cas de Carles Mauné.
Els estudis de tenora els va fer a Figueres amb el mestre Fèlix Sans i Camps, pare del compositor Enric Sans i Salellas. Més endavant, els va complementar amb el mestre Josep Baró i Güell que, al mateix temps, l’ensinistrà en les disciplines de composició, harmonia i instrumentació.
L’any 1917, Carles Mauné va ingressar a la cobla “Roviras”, com anomenaven LA PRINCIPAL DE BORDILS, que es va fundar l’any 1916. A la fotografia el veiem com a instrumentista de primera tenora. L’any 1918 , tocà a la cobla-orquestra ELS GIRONINS, de Girona com a intèrpret de clarinet i representant. Es una mica significatiu que en Mauné, amb només 18 anys, ja en fos el representant. L’any 1919 tocà amb la FIGUERAS de Girona, que portava el nom del seu fundador, Rafel Figueras i Gelada. L’any 1920 el trobem amb LA PRINCIPAL DE L’ESCALA, interpretant la tenora.
L’any 1921, va entrar a formar part de la cobla-orquestra ANTIGA PEP, fundada a finals de segle XIX a Figueres com a continuació de la cobla que havia creat Benet Ventura i Llandrich seguint les petjades del seu pare Josep M. Ventura i Casas conegut per Pep Ventura. En aquesta cobla hi va romandre fins l’any 1952 en què el director, el seu fill Florenci Mauné i Marimont, va ser cridat per a dirigir la cobla-orquestra Caravana i l’Antiga Pep es va dissoldre.
Aquell mateix any, 1952, va formar la Orquestra-Jazz MELÒDIC a Portbou juntament amb sis músics més, entre ells, en Josep Joli i Blanch i el seu nebot Carles Mauné i Mauné, de Vilamacolum. Aquest conjunt jo l’ignorava completament, va ser en Josep Joli qui m’ho va explicar i em va regalar un cançoner amb la fotografia dels integrants i amb una especificació: «cantor, José Joli». Ell mateix em va explicar que anaven a Portbou a tocar en tren i havien d’esperar a l’estació fins a les 6 del matí per agafar el de tornada cap a Figueres.
L’any 1953, va fundar l’orquestra PANAMÁ, fins que el 1965 es va jubilar. Entre els seus integrants hi havia quatre músics de la dissolta Antiga Pep. Cal destacar també la pianista Camil·la Lloret, una dona important en la història de la música de Figueres. Aquesta orquestra també feia la funció de cobla quan era necessari, incorporant algun músic més, com l’Eusebi Saló, contrabaix, pare de l’Emili Saló que ja tocava a l’orquestra. La Panamà era filial de la Societat Coral Erato i tocava quasi cada diumenge en els seu local. A l’hivern ho feia al carrer Pep Ventura i a l’estiu a la plaça triangular, en el “solar” com s’anomenava, ja que era un espai descobert. Més tard es va cobrir, passant a ser la sala de ball Don Quijote.
En Carles Mauné va ser compositor de vàries sardanes. La primera d’elles, La pageseta escrita al 1918 amb 18 anys. I la última escrita als 85 anys, La meva costella que no va poder escoltar ja que, el dia que l’havien d’estrenar a Figueres, un dels músics, no diré qui, no la va voler tocar i al cap de poc l’avi es va morir.
Altres títols:
LA PAGESETA – RITETA – TRESONA – L’HEREUET – FIGUERENCA AIMADA – COR ALEGRE – FLOR D’AMETLLER – POMA CARMUSINA – REBROLLS DE FIGUERES – COLLA RENAIXEMENT – LES NOCES D’OR – LA NOSTRA PUBILLA – SARDANES A FIGUERES – JA T’HO DIRÉ – VILAMACOLUM – ÉS UNA JOIA – TERESA – LA CASA PAIRAL –
De manera anecdòtica cal dir que firmava les seves sardanes amb el segon cognom: Alay. A l’aplec de Figueres de 1974, el Foment de la Sardana Pep Ventura, va retre un homenatge a Carles Mauné i Alay i al seu fill Florenci Mauné i Marimont.
En Carles Mauné espardenyer
En Carles Mauné es va casar amb Teresa Marimont i Cruset el 20 de febrer de 1924. La Teresa, la meva àvia, era filla de l’espardenyer Florenci Marimont i Casadevall de la nissaga d’espardenyers Marimont.
La primera ressenya que s’ha pogut trobar data del 13 d’octubre de 1859 quan Pau Marimont Colomer (nat a l’any 1820) va donar-se d’alta com a «soguero», —encara no existia la llicència d’espardenyer— al carrer Avinyonet nº 23 (avui carrer Pep Ventura), de Figueres. En Pau Marimont, era l’avi del meu besavi Florenci Marimont i Casadevall. A l’any 2020, quan vam tancar el negoci per jubilació, s’havien complert 156 anys d’una mateixa nissaga d’espardenyers, sis generacions!
Els meus avis, quan es van casar, vivien amb els pares de la meva àvia, es a dir, amb l’espardenyer Florenci Marimont, qui va ensenyar l’ofici a Carles Mauné. Aquest va continuar fent de músic però a l’any 1939, recent acabada la guerra civil, van decidir obrir una botiga al carrer Lasauca, 18 fent servir com a taulell, dues botes grans i una porta. Durant la guerra, els avis recorrien els pobles de la comarca amb una bicicleta, intercanviant espardenyes per farina i tot allò que els hi podien oferir els pagesos.
Amb els anys, la botiga es va anar remodelant i quan el meu pare Florenci Mauné es va casar al 1951, la meva mare, Isabel Roca, va agafar les regnes del negoci i el va ampliar, dedicant-se també a la venda de sabates, sense deixar els orígens d’espardenyers.
Encara em sembla veure el meu avi “Carlus” a l’altell de la botiga, amb el seu banc d’espardenyer, confeccionant les soles, donant-los la forma, travessant-les amb unes agulles molt llargues, cosint la roba a la sola i acabant envetant-les amb vetes de colors. Quin greu em sap no tenir cap fotografia treballant l’avi en l’ofici d’espardenyer!!
Amb el temps, es va canviar el nom d’espardenyeria Marimont, per calçats Mauné. L’any 1984 vam obrir una altre botiga dedicada a la venda de calçat infantil amb el nom de Cent Peus. La portàvem el meu marit Joan Prats i jo. L’any 2000, es va fer un canvi de gestió, canviant el nom dels dos establiments, anomenant-se Mauné sabaters.
En Carles Mauné, l’avi
En Carles Mauné, l’avi, era una persona molt treballadora, complidora, tenaç. Una persona que no es ficava mai amb ningú ni el vaig sentir criticar ni renegar. Vivíem junts els meus avis, els meus pares i jo. Ell era qui m’ajudava a fer els deures però mai va mostrar mostres d’afecte, abraçades o petons. Quan era petita, recordo que l’avi un dia de Reis que havia anat a tocar a Portbou, em va comprar un nino amb la seva cabassa; tant els meus pares com l’àvia no se’n sabien avenir perquè mai m’havia comprat cap joguina. L’avi era així, no exterioritzava els seus sentiments. A més de fer de músic, estar a la botiga i fer d’espardenyer, menava un hort que era com un jardí del ben cuidat que el tenia. Recordo sempre que de bon matí agafava un plat amb un tall de pa i torró, en menjava per esmorzar durant tot l’any, i sortia a l’hort, menjant mentre regava. També recordo que sempre portava a la butxaca un cartonet i un llapis petit, per anotar qualsevol melodia que li vingués al cap per transformar-la en sardana. L’avi era així, senzill, callat, però amb un gran cor.
Aquests darrers anys he posat ordre a l’arxiu Mauné i he editat un blog on es pot consultar tant les partitures, com escoltar les sardanes de Carles i Florenci Mauné o els discs de Mauné i els seus Dinàmics.
http://amicsdeflorencimaune.blogspot.com/
Montserrat Mauné i Roca
Figueres, 2024
