Una foto, una història.
Josep Maria Bernils.
Portem una temporada que, de nou, el tema del ferrocarril torna a estar d’actualitat a Figueres. El “Diari” en parla abastament. Però resulta que fa pocs dies es va celebrar una nova efemèride referent a l’arribada del tren a la ciutat. L’esdeveniment es va produir el 28 d’octubre de 1877.
La premsa de l’època explicava d’aquesta manera l’arribada del tren a la ciutat: “Era interesante ver a la gente de los mansos, que al dintel de sus puertas, se agrupaban con miedo al contemplar el paso de aquel monstruo de hierro que, vomitando fuego, corría ràpidamente”.Ara fa 146 anys, per tant, arribava a Figueres el primer tren de la història i s’aprofitava aquell esdeveniment per inaugurar l’edifici de l’estació ferroviària de la ciutat. Per tant, anem camí del cent cinquantè aniversari.
Aquell traçat havia estat promogut per la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB) ―de capital exclusivament català― que, dos anys abans (1875), havia absorbit la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Figueres (CBF), concessionària de la línia que havia d’unir la capital catalana amb la frontera hispano-francesa de Portbou.
Uns mesos més tard s’inauguraria el tram Figueres-Portbou, i es completava l’objectiu inicial de l’empresa que no era altra que el de portar el traçat ferroviari peninsular fins a la connexió amb la xarxa ferroviària francesa i europea. No obstant això, la diferència de l’ample de la via (les vies peninsulars tenien un ample d’1,668 metres i les vies continentals d’1,485 metres) va impedir una connexió directa. Per aquest motiu les estacions de Portbou i de Cervera de la Marenda es van haver de dimensionar per facilitar els transbords de passatgers i de mercaderies.
El tren canviaria el desenvolupament social i econòmic de tota la demarcació. Algunes activitats tradicionals, com els hostals de cavalleries, els traginers, els basters o els ferradors, van entrar en crisi i van iniciar un procés de transformació o de desaparició irremeiable. Al mateix temps, els dos principals nuclis econòmics i demogràfics del territori (Girona i Figueres) quedaven units en un trajecte que, inicialment, es cobria en unes dues hores, però que reduïa a una quarta part el temps que invertien les tartanes i els carros de tragina per cobrir el mateix recorregut.
Com passa en aquests casos, s’obren noves oportunitats. Si amb el tren funcionant el servei de diligències van patir un cop mortal, com a contrapartida es va instaurar un servei urbà de carruatges, per tal de facilitar còmodament als viatgers del ferrocarril el desplaçament des de l’estació a l’interior de la població. S’anomenava Central Figuerenca i era propietat del senyor Antoni Ballart. Més tard, altres seguiren l’exemple acabant per tenir cada hotel o fonda la seva pròpia línia. L’estació era lluny… D’altra banda, a la plaça dels Monjos es va instal·lar un estol de venedors ambulants.
