Amb motiu de l’obertura de la Casa Natal de Salvador Dalí, el Diari de Figueres ha seleccionat un article i vídeo publicats el 2021 per InfoLibre a on aquest mitjà analitza si Dalí va ser sempre com l’hem conegut o de nen i jove va ser més aviat en Salvador més que Dalí.
Cliqueu aquí per accedir a l’article original (que Diari de Figueres ha traduït al català)
“No hi ha un Salvador abans de Dalí. Dalí va ser sempre Dalí”. Parla Manuel Antón, doctor en Història de l’Art per la Universitat Complutense de Madrid (UCM). “Des de molt aviat, el jove pintor català va tenir clar que era necessari construir un personatge que complementés la seva producció artística”. Quan es va adonar el jove Dalí que aquella part de màrketing era necessària, això és i serà una incògnita, donat que ell mateix es va encarregar durant la resta de la seva vida d’anar esborrant —a base de declaracions, historietes i biografies— la frontera entre la realitat i el mite. “Sabem que el jove que va arribar a la madrilenya Residencia de Estudiantes a principis dels anys vint era ja un noi excèntric”, explica Manuel Antón. Per la seva parte, Ramón Boixadós Malé, president en el seu moment de la Fundació Gala-Salvador Dalí, el descriu així a Dalí, Lorca y la Residencia de Estudiantes, un volum elaborat amb motiu de l’exposició del mateix nom que es va fer el 2010: “Amb els cabells llargs fins a les espatlles, patilles exageradament llargues, una capa que arrossegava pel terra i un bastó, el seu aspecte provocava perplexitat entre els joves elegantement vestits amb trajos a l’anglesa y jaquetes de golf”. Com havia estat la vida del jove Salvador fins al moment en què va aterrar a La Resi? I, ¿com es convertiria en el gran icone Dalí?
El dramaturg Fernando Arrabal va escriure que “des de la seva infantesa, el pintor va ser més intel.ligent que excèntric, més profeta que visionari i més erudit que original”. Una cita que coincideix amb el perfil que dibuixa Manuel Antón de l’artista: potser sigui cert que Dalí sempre va ser Dalí, que des de molt jove va tenir més sensibilitat que la resta per entendre de què anava la pel.lícula. La seva germana, tres anys més petita que en Salvador, va definir la seva infantesa com “una etapa excepcionalment enriquidora i plena d’harmonia”, tal com ho escriu Dawn Ades a Salvador Dalí (ABC, 2004), encara que, com afegeix el propi biògraf, es tracta d’una opinió no sempre compartida per l’artista. Es va criar en un ambient intel.lectual i polític progressista, el que va dur el jove Salvador, en algunes etapes de la seva joventut, a militar a les files de l’anarquisme. Anys després, ja adult, es declararia, en canvi, “monàrquic, catòlic i fidel defensor de la tradició”, en paraules del propi Ades. “Però el mite-realitat de Dalí comença molt abans”, apunta Manuel Antón: “El dia mateix del seu naixement”.
Uns nou mesos abans que naixés el nen que es convertiria en un dels primers espases del surrealisme, va morir el seu germà gran, que també es deia Salvador. “A ell el van estimar el que és just, a mí em van estimar massa”, va arribar a afirmar Dalí a Les confessions inconfessables de Salvador Dalí. Els pares adoraven el malaurat Salvador i, en la seva memòria, van batejar el recent nascut amb el mateix nom. “Si, veritablement, Dalí va sentir que era una reencarnació del seu germà difunt això és quelcom que es situa en aquella frontera entre el mite i la realitat”, reflexiona Antón. Dawn Ades el qualifica de “morbosa autoidentificació amb el seu germà mort, que va contribuir a fer d’ell un nen exhibicionista i constantement entestat a ser el centre d’atenció”. Fos com fos, el petit Salvador va anar arxivant en el seu cap totes aquelles vivències i aviat va emergir en ell una intensa vocació per la pintura que, tal i com assegura Ades a la seva biografía, no va trobar mai oposició per part del seu pare notari, tot i que aquest sí que hauria preferit que dediqués els seus esforços a “una carrera acadèmica més segura”.
La bona posició familiar, juntament amb l’impressionant clima cultural català i, sobretot, barceloní —”més modern i avantguardista que el madrileny”—, van permetre Salvador Dalí d’empaltar-se de les pintures i coneixements de l’impressionista Ramon Pichot, amic del seu pare i de Picasso, que li va aconsellar inscriure’s a les classes de dibuix de Núñez, un important gravadista premiat a Roma, a les quals es va matricular amb 12 anys. “Dalí va pintar amb fruïció”, asseñala Dawn Ades i, quan acabava els quadres, els regalava als seus oncles. També va tenir accés a les revistes d’art més importants i avançades del seu temps, entre elles la italiana Valori plastici. Sembla que tot plegat va permetre al jove Dalí, nascut a Figueres, una ciutat de províncies catalana, d’arribar a la Residencia de Estudiantes amb uns coneixements que aviat van interessar —i encisar— els seus companys.
