Una foto, una història.
Josep Maria Bernils.
Fins al 8 de febrer de 1939 –ara fa, per tant, 85 anys- la porta d’entrada interior del castell de Sant Ferran, després de superar els fossats, era la que apareix a la fotografia de l’any 1888, feta per Josep Maria Canellas (de l’Arxiu Rubaudonadeu, custodiat a la Biblioteca de Figueres). Aquell dia hi hagué una voladura parcial de la fortalesa i aquest element arquitectònic va desaparèixer. Una fotografia, acompanyada d’una explicació, recorda al visitant la seva existència. En alguna ocasió, al llarg d’aquests anys, s’havia plantejat reconstruir-la.
L’explosió, concretament, es va produir a les set de la tarda del 8 de febrer de 1939. Segons han explicat els figuerencs que van viure aquell fet, “foren com uns llampecs, seguits d’un soroll estrepitós que es va sentir per tota la comarca. Van volar pels aires milers de tines de pedres, algunes a més d’un quilòmetres de distància. Moltes pedres caigueren pels glacis i per la falda de la muntanyeta, on hi havia gent refugiada que havia fugit pels bombardeigs de la població i van morir per efecte de les pedres o de l’ona expansiva. Algunes altres arribaren a caure sobre les primeres cases del nucli urbà de Figueres, com el Patronat de la Catequística o la casa Bech, al carrer de Sant Pere, on feren un forat al terrat i als pisos”.
La voladura del Castell, segons va escriure el tinent general Carles Díaz Capmany en el seu llibre d’història sobre la fortalesa, “ho fou per càrregues col·locades a les voltes dels magatzems i les quadres. Segons sembla, no hi va haver temps d’encendre totes les càrregues preparades, però l’explosió fou suficient per causar danys irreparables. Desaparegueren els elements següents: els magatzems de queviures i les casamates per a allotjament situades al damunt, és a dir, tota la cortina entre els baluards de Sant Narcís i Sant Dalmau, amb la monumental porta principal; part dels baluards citats; els magatzems de pólvora de Sant Narcís, la part sud dels edificis de l’arsenal i el forn; les quadres situades entre els baluards de Sant Jaume i Santa Tecla i els allotjaments que hi havia damunt; l’edifici de l’hospital, que encara no s’havia arribar a acabar. Patí també una commoció general tota la part est de la fortalesa, en especial els terraplens situats sobre les casamates d’allotjament”.
La persona que va rebre l’ordre de fer esclatar les 700 tones de material explosiu que s’havien emmagatzemant al castell era un tinent coronel republicà, l’arquitecte Ovidio Botella Pastor, que va reconèixer en el testimoni recollit al llibre “La financiación de la guerra civil española”, escrit per José Ángel Sánchez Asiaín, que l’objectiu d’aquest acció era evitar que el castell caigués a mans de les tropes franquistes, que justament van arribar a Figueres aquell mateix dia. També assenyala que amb l‘explosió eren conscients que també volaria pels aires una part de les joies i objectes de valor que s’havien confiscat arreu de l’Estat i que continuaven emmagatzemades a la fortalesa. Botella assegura que es va limitar a complir ordres, sense pensar quines serien les conseqüències de la seva acció.
Val a dir que el castell de Sant Ferran va acollir durant uns mesos una part de les obres del Museo del Padro que pocs dies abans de l’explosió s’havien traslladat a la Societat de Nacions de Ginebra, en un acord entre el govern de la República i representants del general Franco, l’anomenat Pacte de Figueres, signat de nit i al damunt del capó d’un vehicle militar. Aquesta, però, és tota una altra història…
