Ja està! La 37ª edició de la Mostra de Vi de l’Empordà ha quedat inaugurada. El 29 de juny a dos quarts de vuit del vespre, l’alcalde Jord Masquef, la presidenta de Guitart Hotels i membre de la direcció de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia Cristina Cabañas i la nova presidenta de la DO Empordà Carme Casacuberta han inaugurat oficialment la Mostra a la Rambla, en presència de molts figuerencs i visitants que esperaven amb ganes l’obertura d’aquesta nova edició. Carles Vilarrubí, el pregoner d’aquest any, no ha pogut assistir per culpa d’un accident que li ha impedit aquest desplaçament. El seu pregó ha estat llegit per la seva companya de junta de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia Cristina Cabañas.
Pregó de Carles Vilarrubí per a l’obertura de la 37ª Mostra de Vi de l’Empordà
Inaugurem avui la 37ª Mostra de Vi de l’Empordà, porteu ja gairebé quatre dècades de bona feina feta. El primer que vull, per tant, es felicitar els organitzadors d’aquest esdeveniment i tots els que ho fan possible: institucions, entitats de la societat civil i empreses. Vet aquí un exemple rodó del millor que sabem fer els catalans: combinar la iniciativa particular i el compromís de les administracions públiques. Quan anem plegats, amb la mirada llarga, les coses funcionen i augmenta la nostra autoestima. Aquesta és una idea que cal repetir, sobretot en temps de dificultats o quan els reptes que tenim al davant són d’una gran dimensió. La Mostra del Vi de l’Empordà és una inspiració concreta i pràctica per a tothom que vulgui treballar per tirar endavant la nostra cultura, el nostre patrimoni, el nostre comerç, la nostra gastronomia i el nostre sector primari. Catalunya és com és perquè hi ha diverses ciutats com Figueres i diverses iniciatives com la Mostra del Vi de l’Empordà. Una nació és, sobretot, gent fent coses per a la gent, amb claredat i sentit de la història. El que avui inaugurem és el resultat de la tenacitat i del treball, i d’un esperit constructiu de les coses que no sempre aflora. No és casual que els vins de la DO Empordà acumulin reconeixements i premis i hagin aconseguit fer-se un lloc entre els millors del país i del Vell Continent. El prestigi no prové de la improvisació, cal que l’entusiasme obri la porta a la professionalització -com així ha estat- i cal que les bones intuïcions basteixin estratègies de llarga durada, com també esteu demostrant. Ara us podria dir moltes coses que ja sabeu. Per exemple, que teniu la sort de viure i treballar en una zona turística de qualitat, la qual cosa us permet oferir el vi com un incentiu que acompanya la descoberta del lloc, com és tendència arreu. També us podria dir que no serà mai sobrer tot el que feu per assolir la màxima excel·lència i definir un estil propi, juntament amb el reforçament de les varietats que sempre han estat ben presents, com Carinyena, Garnatxa blanca i negra, Macabeu, Moscatell i Monastrell. I podria afegir que gaudiu, afortunadament, d’una tradició culinària puntera i dinàmica, una realitat rica que, com és evident, és una gran oportunitat. Però totes aquestes coses -molt importants- formen part de la prosa objectiva de la vida. I avui, com a pregoner, em permetreu que faci un cant una mica més subjectiu, més personal, més íntim, al voltant del vi, de la gastronomia i de la terra. Estimo l’Empordà, des de sempre. L’estimo perquè el conec i puc dir que l’he navegat. Aquest “país petit” que canta en Lluís Llach és també el meu país. La meva gran afició, des dels meus anys de joventut, han estat la navegació i el mar. He navegat per aquesta costa moltes vegades: Roses, Cap de Creus, Port de la Selva, L’Estartit… Aquest blau és el blau dels meus anys joves, una manera de conèixer el paisatge que va lligada a la llibertat i al risc, i a la contemplació llunyana del brogit dels terraires. Avui, justament, celebrem la festa de Sant Pere, patró de Figueres, i dels pescadors i de la gent de mar en general. Explica Joan Amades, al Costumari, que a diverses localitats costaneres, “els pescadors feien emblanquinar el cim del campanar, que des de mar, els servia d’enfilació i de guia. S’emblanquinava una vegada a l’any, precisament avui al matí, i en alguns indrets havia revestit certa solemnitat entre la gent de mar, que contemplava la feina des del mar amb les barques adornades”. El mar és part del paisatge, sens dubte. Recordem que Josep Pla va encunyar una frase que s’ha convertit en divisa, no per repetida menys certa: “la cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”. No corregirem pas el gran prosista, però completarem aquesta teoria amb un petit apunt: la cuina d’un país és, també, la seva memòria. La més subtil i la més preuada. Paisatge i memòria van units de manera molt estreta. Us parlava, fa un moment, de la mar que he navegat, i en la meva ment això es barreja amb els plats de les àvies i de la mare, i el descobriment de la taula dels grans cuiners, i les experiències tot menjant al costat de la família i dels amics. Com puc oblidar, per exemple, les bones estones passades al celler de Ca la Teta, a l’Hotel Duran, i al Motel Empordà, els temples gastronòmics històrics d’aquesta ciutat? El paisatge exterior i el paisatge interior conflueixen en la memòria gustativa, que evoca els moments a partir del sabor, el color i les textures. En aquesta memòria tan delicada hi ha tot el que costa més de dir: imatges, miratges, somnis, desitjos que volem encalçar, com aquell pobre pescador que volia capturar la lluna en un cove. I els vins, esclar. Amigues, amics: els vins -com sabeu- construeixen poderosament la memòria més perdurable del nostre plaer a taula. El vi evoca, convoca, anima i fa brollar les paraules. Per això és bo celebrar una festa del vi i de la terra, perquè és un tribut a la memòria, centre de gravetat de l’ànima. Si no som memòria, no som res. Sense la memòria no hi ha identitat possible, perquè no hi ha capacitat d’entendre la relació entre el passat i el futur. Ara veig el jove Carles Vilarrubí fent el servei militar, a les acaballes del franquisme, al campament militar de Sant Climent Sescebes, a l’Alt Empordà, quan encara no sabia tot el que ara us puc explicar. Memòries intransferibles però compartides. Les èpoques passen i només queda la memòria, com el regust d’un bon vi al paladar. A cada glop, retrobem la llum de les experiències que ens han conformat, com si una palanca invisible fes la màgia que només va saber intuir el genial Dalí quan va pintar els rellotges tous, metàfora infinita. Portem el surrealisme dins la sang, som un poble que camina del seny a la rauxa i viceversa, penso ara en el genial Ferran Adrià i el seu llegat tan important. Potser perquè som el nord del sud i el sud del nord, és una hipòtesi. Com a President de l’ACGiN, institució compromesa a cuidar, estudiar i posar en valor la Gastronomía de casa nostre, us convido a gaudir de la vostra festa, d’aquesta nova edició de la Mosta del Vi de l’Empordà, que ens permet conèixer magnífics elaboradors i excel·lents marques. Estem parlant de 46 cellers actius que produeixen una mica més de 4 milions d’ampolles, poca broma. Estiguem ben orgullosos del que aconseguim quan anem a totes, quan conjurem els missatges pessimistes, i quan posem la qualitat i l’ambició sana per davant de tot. Alcem la copa amb alegria, sortim a ballar amb la Tramuntana, invoquem els déus de la mar i de la muntanya, i obrim el present com qui enceta una ampolla de bon vi. Per molts anys i enhorabona a tothom. Moltes gràcies!
