Curiositats de Figueres.
Una secció a càrrec de Josep Mª Ortega.
Els primers documents històrics que fan referència a l’existència de gegants a la ciutat de Figueres daten del 1701, on s’esmenta que, amb motiu del casament a la nostra ciutat dei rei Felip V, -que comptava amb només 18 anys d’edat-, amb la princesa Gabriela de Savoia, de 13, el rei va ser rebut, el día 2 de novembre als afores de la ciutat, prop del Manol, cap a l’actual zona del Pont del Príncep per els cónsols de la vila.L’historiador local Eduard Rodeja, a «Figueras Notas Históricas 1387-1753» ens explica que “El rei va arribar a Figueres prop de les cinc de la tarda. Els cònsols, amb gramalles, sortiren a rebre’l prop del Manol. Les banderes de totes les confraries, els cavallets, l’Àliga, novament daurada, el gegant i la nova gegantessa que sortia per primer cop (fins llavors no n’hi havia hagut a Figueres), I el drac, novament pintat, l’esperaven a l’extrem del carrer de sant Baldiri (actual carrer Nou)“.
Aquest text ens dóna constància que, fins llavors, havia hagut gegant, juntament amb els cavallets, de l’important Gremi dels Paraires, àliga i drac, ¡ que, amb motiu d’aquell important esdeveniment, s’havia procedit a l’adquisició d’una nova geganta que acompanyés i donés més vistositat al fins llavors solitari gegant. Els gegants d’aquella època solien ser una representació de Goliat, ja que el seu origen venia dels entremesos de Corpus, primer a Barcelona i després a tot el país, on es representava David acompanyat d’un gegant.
No trobarem gaires referències més dels gegants, -dels quals sabem que sortien a les processons del Corpus, juntament amb les altres figures populars esmentades-, fins ais programes de les Fires de 1830,1831 i 1832 on s’esmenta que les fires “s’iniciaven amb la sortida dels gegants”. Un dels trets característics que han perdurat fins als nostres dies. Frederic Gironella, al seu llibre “Records de Figueres” ens explica com eren aquests gegants a començaments de segle passat: “Ell era de rostre eixut, bru, amb una barba negra i aguantava una pirrossa damunt l’espatlla dreta que ni el cèlebre Roland l’hauria alçada de terra. La gegantessa era guapa, pleneta de cos i esbelta, d’ulls grossos, I cabell ros que abundosament Ii queia cargolat per sobre el coll . en la sina mig oberta, emmarcan amb dibuix fi la fesomia riallera. Duia una toia a la mà, o un vano, segons s’esqueia, i tenia panxa avall, mig amagada, una “escleixa” -com son company el gegant que servia d’espitllera perquè aquell que anava dins pogués veure una miqueta si algú Ii barrava el pas o topava amb una pedra».
Aquests gegants tenien per nom Aben Amar Mustafà i Sydrak-Ester, encara que popularment eren coneguts pels “gegants moros
Aquests gegants tenien el seu cau en un magatzem municipal darrera del teatre. Just acabada la guerra civil, el 19 de febrer de 1939, hi hagué un incendi al teatre que també va afectar part d’aquest magatzem i a la cara de la gegantessa. Per aixó, a les primeres fires de la postguerra, l’any 1940, aquesta va desfilar amb un vel que li cobria la cara. L’any 1975 deixaren de sortir i restaren al magatzem municipal dels Caputxins fins que els anys 80 l’Ajuntament els va cedir al Museu del Joguet, on encara es poden contemplar els seus caps i part de la seva estructura interior.
En Berruga
No tenim constància de més moviments geganters i l’única novetat seria la incorporació, el 1876, d’una nova figura, la d’un capgròs anomenat popularment ‘En Berruga’, per la berruga que té al cap. Alguns historiadors esmenten que va ser realitzada per l’artista olotí Ramon Amadeu, Imaginer, autor, -entre altres-, de la imatge de gran realisme de la Mare de Déu dels Dolors que podem veure a l’església parroquial de sant Pere, de Figueres.
Aquest és el capgròs figuerenc més emblemàtic. El 1876 va sortir per primer cop i, durant la guerra civil va ser destruït. A l’any 1944 se’n va fer una còpia de guix i, més endavant, una altra rèplica més lleugera i fàcil de portar que és la que podem veure actualment. També Frederic Gironella va escriure que “Anava al davant de tots, vestit d’una roba verda amb maneres d’Arlequí, tot cascavells i cintetes, un nano amb el cap molt gros, la “Berruga” que li dèiem, perquè en la calba lluent hi tenia una excrecència i un granot dessota l’ull Que la cara li estrafeia”.
