Una foto, una història.
Josep Maria Bernils.
Ara que ja tenim la perspectiva de la Setmana Santa, que és quan formalment es pot dir que comença la temporada turística a la nostra comarca, em ve al cap un text de l’escriptor i editor Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936 – Girona, 2016) al seu llibre “Turistes, sirenes i gent del país”, la primera edició del qual va aparèixer l’any 1966 (hi ha una reedició del 2019, publicada per “Llibres del segle”), que vull compartir, aprofitant la fotografia de Meli que he trobat a l’arxiu de casa.
L’obra de Costa-Pau està considerada com “una lúcida anàlisi” del fenomen turístic, quan començava a aparèixer, tot plegat amanit d’anècdotes i vivències personal. Aquest cop, per tant, el copyright de la secció cal donar-lo al recordat escriptor empordanès, pare d’una nissaga de periodistes i editors, bons amics.
Abans que res, aclarir que a la placeta baixa de la Rambla de Figueres hi havia un sortidor de benzina –hi ha documentació de la seva existència des dels anys 30 i fins a mitjans anys 60 del segle passat– que si bé el feien servir els automobilistes, sovint també era utilitzat per abastir els autocars de línia regular. Val a dir que fins al 1950 el trànsit de la carretera Nacional II passava per l’interior de la ciutat, és a dir, pel carrer Nou, Girona, plaça de l’Ajuntament i carrer de la Jonquera i, per tant, aquest sortidor oferia un gran servei a ciutadans i passavolants, tot i que evidentment el volum de trànsit era molt reduït en relació a l’actualitat.
Què en diu Costa-Pau de tot plegat? Doncs transcric literalment l’anècdota, datada a començaments dels anys 50 del segle XX:
“Als balustres de la Rambla de Figueres, sota l’ombra dels enormes plàtans, hi havia persones mirant tot el matí i tota la tarda: treballadors que feien d’allò les vacances, que estaven de baixa perquè havien pres mal, desvagats pobres, vells, vailets… Als peus de la balustrada, que es una mena de mirador, hi passa el camí ral, la via de pas catalana. Ara ja han obert altres avingudes, però aleshores era l’única. Hi ha una plaça i en aquells anys hi havia un sortidor de gasolina. Per allí hi ha els antics cafès federals. Era bon lloc per a veure les cares dels estrangers, la seva pell blanca, els ulls blaus. Des del mirador, hom anhelava veure baixar d’un automòbil una valquíria, la qual cosa algun cop és produïa”.
A partir d’aquí Costa-Pau especula, en veu dels suposats, ‘voyeurs’, que la valquíria en qüestió “potser només duia dues o tres peces de roba. O menys” i algú afegia que “anava com Déu va fer-la. Era fantàstica”. Segueix el text reflexionant amb el fet que “des d’aleshores, els tants per cent de creixement turístic han estat fabulosos. Però aquells primers anys cinquanta era un espectacle. El nombre més limitat de forasters, per bé que sorprenent de totes maneres, permetia una singularització més accentuada. Algú s’empipava, perquè en augmentar la comanda de productes, feien encarir les coses”.
Segurament a partir d’aquí és quan figuerencs i empordanesos van entendre, en tota la seva cruesa, l’anomenada llei de l’oferta i de la demanda. Aquesta, però, ja és tota una altra història…