Una foto, una història.
Josep M. Bernils.
La setmana passada, la Biblioteca de Figueres va organitzar una xerrada commemorativa del centenari del naixement de la professora de música i pianista Camil·la Lloret. La conferència va anar a càrrec de dos musicòlegs, Anna Costal i Joan Gay, que han documentat la trajectòria d’aquesta dona pionera en la professionalització musical de Catalunya. En aquest article aporto un conjunt de dades sobre el Consell de Guerra que va patir Lloret i que els dos conferenciants van comentar com un dels aspectes més desconeguts de la seva vida.
Nascuda a Figueres el 22 de novembre de 1903, el pare de la senyora Camil·la –com era coneguda a tot arreu- era flautista i va ser director de diverses corals. La seva filla, amb només cinc anys, ja tocava el piano a la perfecció i als vuit, a Albons, ja va actuar d’instrumentista en una cobla. Poc temps després la família es va traslladar a la Bisbal i allà va conèixer el músic Xavier Cugat, amb el qual va estar treballant durant uns quants anys i fins i tot va realitzar una gira per tot l’Estat. Quan va marxar a l’estranger li va demanar que l’acompanyés però Lloret va decidir quedar-se a l’Empordà, una decisió de la qual es va penedir al cap dels anys, com ella mateixa havia confessat als seus amics i alumnes.
De retorn a Figueres, Camil·la Lloret va començar a donar classes de música a noies i a oferir diversos concerts. Va crear una orquestra de senyores, que actuava en cafès concert, teatres i balnearis. L’any 1925 va entrar a l’orquestra de la Societat Coral Erato i posteriorment va formar part de l’orquestrina del cinema Sala Edison, on tocava el piano per amenitzar les sessions de cinema mut. L’any següent es va casar amb Pierre Gironell, un popular perruquer de Figueres que tenia un establiment la carrer de Sant Pere i que també pintava quadres.
Acabada la Guerra Civil, el 21 de març de 1939, Justiniano Juez Alzaga, sergent, comandant de la caserna de la Guàrdia Civil de Figueres, instrueix un atestat per esclarir la conducta de Camil·la Lloret durant els darrers anys de la República, a partir de diverses denúncies rebudes. Aquell mateix dia, la professora de música és interrogada a la caserna de la Guàrdia Civil. Segons la documentació del consell de guerra, va assegurar que s’havia afiliat a la CNT per continuar treballant i va negar haver participat en cap acte delictiu, de propaganda, detencions o escorcolls a ciutadans. Aquest fet havia estat corroborat, igualment, pels diversos testimonis, cap dels quals va acusar-la en aquest sentit.
Camil·la Lloret va explicar que un dia, mentre estava a l’administració de cotxes d’Olot va veure una persona que portava una insígnia (un pin que en diríem ara) que desconeixia, li va demanar perquè en col·leccionava. Va afegir que per aconseguir-la es va haver d’afiliar a la Societat d’Amics de la URSS, però que no tenia cap tipus d’amistat amb dirigents d’aquesta formació i que si mirava revistes estrangeres era perquè al local on treballava hi havia una persona que en portava i que per curiositat les fullejava.
El 23 de març de 1939 va ser detinguda a la presó de Figueres. El 7 d’abril, Lloret és interrogada pel jutge i es ratifica les seves declaracions. El 18 de novembre se celebra el consell de guerra. És jutjada amb nou persones més. El fiscal va demanar la pena de sis anys i un dia de presó. Els jutges la condemnen a un mes de presó. Mai més va parlar del tema amb ningú, fins que quasi deu anys després de la seva mort es van trobar els documents al Govern Militar. Tot i això es diu que mai va oblidar la humiliació que va representar per a ella aquell consell de guerra.
Després d’aquest incident va tornar a la seva activitat musical, tocant en diverses orquestres i donant classes. El 1950 va ser directora de l’Escola de Música de la Cambra Agrària i el 1956 va aconseguir una filial del Conservatori de Música de Barcelona, obrint les classes al Casino Menestral Figueres. Allà hi va estar gairebé 30 anys. El 1975 es va crear l’Escola Municipal de Música de Figueres, a la Fundació Clerch i Nicolau, on va estar impartint classes fins al 1984, quan comptava 81 anys. El 1981 l’Ajuntament de Figueres li havia concedit la Fulla de Plata. Va morir el 14 de maig de 1998, als 95 anys. L’Ajuntament va posar el seu nom a una plaça situada al carrer de la Jonquera. Serveixi aquest article com a reconeixement a la trajectòria d’una dona avançada al seu temps i que va deixar petjada a diverses generacions per la seva extraordinària vocació musical.
