El diumenge 1 d’octubre de 2023 es van complir 55 anys de la mort de Carles Fages de Climent, figuerenc il.lustre del qual volem recordar-ne la vida i l’obra basant-nos en textos acreditats i contrastats que s’han publicat sobre ell amb el pas dels anys. Avui, 16 de maig, fa 122 anys del seu naixement.
Biografia de Carles Fages de Climent (font: www.fagesdecliment.com)
Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968) fou poeta, narrador i dramaturg. Fill de dues notables nissagues empordaneses, va repartir la seva vida entre l’Empordà, Barcelona i el Penedès, que va conèixer arran del seu casament.
Els seus estudis universitaris el duen a Barcelona, on coneix els intel·lectuals noucentistes i estableix una gran amistat amb Eugeni d’Ors, de qui serà un fidel seguidor. Aquesta influència impregna la seva obra que, determinada per la geografia física i humana de l’Empordà, bascula entre les fonts clàssiques i les tradicionals. Ningú com ell ha estat capaç d’utilitzar ambdós registres amb igual mestratge i així podem trobar entre els seus escrits des del cultisme refinat fins al terme més popular.
De molt jove inicia una fecunda activitat literària, centrada principalment en la poesia. Destaquen Les bruixes de Llers (1924) amb il·lustracions de Salvador Dalí, Tamarius i roses (1925), Sonets a Maria Clara (1938), Poema dels Tres Reis (1950), Balada del sabater d’Ordis (1954), la seva obra més representativa, Sonets. Primer i segon llibre (1979) i Somni del Cap de Creus (2003). A banda d’aquesta línia més clàssica, i com a bon empordanès, mai va deixar de banda una certa murrieria que el va dur a aportacions poètiques com els Epigrames (2002) o Zoo (2013), un bestiari amb dibuixos de Miquel Capalleras.
Home de múltiples interessos, va cultivar també el teatre, on va optar per la recreació de motius populars –El bruel (1928), El jutge està malalt (1935) i La dama d’Aragó (1955)- o pel divertiment sobre el caràcter empordanès que desenvolupà a Empòrion, la de les tres muralles (2012).
La seva inadequació permanent al moment polític –va ser conservador quan tocava ser progressista i massa agosarat quan no era recomanable sortir dels paràmetres establerts- li va donar una certa aparença d’estar sempre fora de lloc. Aquest tret de caràcter l’ha mantingut, malauradament, en un mig oblit que l’ha apartat de les antologies habituals de la història oficial de la literatura.
Diverses iniciatives, com ara els actes en motiu del Centenari del seu naixement, han reivindicat la seva figura amb l’objectiu de col·locar-la al lloc que li correspon dins el panorama literari català.
Persones, entitats i institucions interessades en l’obra de Fages de Climent i implicades en la seva revalorització volem mostrar el nostre agraïment a la família Fages de Climent de Castelló d’Empúries, i molt especialment, a Climent Carles Fages, que ens ha obert tant amablement les portes de l’arxiu familiar.
Fages de Climent, el referent de Dalí
Amb motiu dels 25 anys de la mort del pintor figuernc, el portal VilaWeb va recuperar per a l’ocasió aquest text d’Enric Casasses (poeta, premi Nacional de Literatura 2012) de novembre de 2012, on el poeta cita Carles Fages de Climent com un dels seus referents i que ara us oferim al blog:
Amb el seu posat de pallasso, Dalí és un dels grans poetes del segle XX, doblat de filòsof i fent servir la pintura de drecera per a l’exposició del seu món. És l’únic artista que he sentit parlant en català al NODO. Les espardenyes de vetes que duia eren d’homenatge a Gaudí. El seu monarquisme (metafísic, i no polític) anava amb l’himne interpretat a pets pel petòman marsellès Pujol, i Bakunin i Kropotkin eren els seus prínceps. Ell és un dels responsables de la presència de Llull a l’ideari de les avantguardes parisenques. La seva relació amb Freud es mou tota pels territoris del conscient. Va ser un cavall de Troia dadà infiltrat entre les putamanyagues ‘comunistes’ del surrealisme bretonià. Els seus principals referents són Marià Fortuny, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent i, sobretot, Francesc Pujols. La seva correspondència amb Foix és interessantíssima. I se sabia versos de Papasseit de memòria, des de nen. El seu món personal és construït a partir de la infantesa i no se li trenca mai: és un home sencer que quan parla d’art i de pensament no fa concessions, es trobi en l’ambient que es trobi: sempre diu el que li passa per la punta de la pensa. Quan s’explica en veu alta es veu que és un cervell dels més ben estructurats que s’han vist. Sobre tots els temes que ens interessen, als humans, ha dit la seva i la seva sempre ha sigut original, pensada, plena de sentit i a més a més divertida, sorprenent i lluminosa. Quan es trobava amb els polítics franquistes podia semblar que els hi feia la gara-gara, però eren ells els que es trobaven, sense adonar-se’n, ballant incòmodament al so que sonava Dalí (el 1974 li vaig enviar una carta a Port-Lligat, que no sé ni si la devia llegir, dient-li que no li feia cap falta fer-se amb desgraciats com Pío Cabanilles i altres de les camarilles del vell dictador).
Míticament s’identifica amb Prometeu, amb el sabater d’Ordis (protagonista del gran poema de Fages de Climent) i amb una persona real i que li donava la mà, Gala. Ho diu en un poema que figura com a epíleg de la Balada del Sabater d’Ordis(1954) i que per cert està fet amb uns decasíl·labs magnífics, airosos, originals i catalaníssims:
Jo sóc divinament tocat de l’ala,
nou Prometeu de Port-Lligat
des d’on faig el Boig d’Ordis,
cada dia és Gala i per ço moc la música del món.
Trobo molt i molt bonica, i original, aquesta declaració d’amor: “cada dia és Gala”.
