Figueres commemora el 50è aniversari de la mort del mossèn Joan Alsina i Hurtós, assassinat a Xile el 19 de setembre de 1973.
Dimarts, 19 de setembre:
19.30 h Missa en sufragi de Mn. Joan Alsina, a l’església de la Immaculada
Dimecres, 20 de setembre
19.00 h Acte commemoratiu al Saló de Plens de l’Ajuntament
S’afegiran al monument unes plaques commemoratives dels dos personatges i una lectura de textos de Joan Alsina.
Dijous, 21 de setembre:
20.00 h Taula rodona a La Cate de Figueres sobre la vida i testimoni de Joan Alsina, amb les intervencions de Maria Solés (moderadora), Jordi Roig, Josep Frigola, Ricard Sarrà i Jordi Planas. Es farà una connexió en directe amb Xile per parlar amb Pepe Frias, coordinador de l’Agenda Llatinoamericana. Seguidament es farà la projecció del documental “Procés a Pinochet”.
Biografia de Joan Alsina (Font: Viquipèdia)
Joan Alsina i Hurtós (Castelló d’Empúries, 28 d’abril de 1942 – Santiago de Xile, 19 de setembre de 1973) fou un capellà empordanès que va donar la vida per evangelitzar gent desvalguda. Va ser víctima del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 d’Augusto Pinochet, a Xile.
Nascut a una masia de Castelló d’Empúries, als onze anys va ingressar al Seminari de Girona i als divuit, al Seminario Hispano Americano de Madrid per a les missions. Un cop ordenat sacerdot, el 1965, va ser destinat a Malgrat de Mar, on va ser fins al gener de 1968, quan va marxar cap a Xile per a treballar en l’evangelització del món obrer, amb els més desfavorits socialment. A Santiago va ser capellà de la parròquia de San Ignacio i va treballar a l’Hospital de San Juan de Dios. Alsina creia en la teologia de l’alliberament i en el socialisme democràtic de Salvador Allende, per això va ser fitxat com a perillós pel nou règim pinochetista. El 19 de setembre, vuit dies després del cop d’estat que va enderrocar el president Allende, Alsina va ser detingut quan anava a l’hospital a treballar i va ser brutalment apallissat. Al vespre se’l van endur a Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, li van descarregar una ràfega de metralleta i van llançar-lo al riu.
La descripció de la nit del seu assassinat feta per Catalunya Religió
Mossèn Joan Alsina i Hurtós va viure el seu particular hort de Getsemaní la nit que va del 18 al 19 de
setembre de 1973: Ha estat sopant amb els companys. Han parlat dels perills que corria. Li han aconsellat
que es refugiés uns dies a l’ambaixada espanyola. Ell ha dit que no havia de témer res perquè no havia fet
res de mal; i que la seva obligació era la d’estar amb els companys treballadors que sofrien. S’ha
acomiadat de la dona que els feia el menjar, i ha fet un petó enigmàtic al seu fillet. S’ha tancat a la seva
cambra. Allà, s’ha enfrontat, tot sol, amb lucidesa, amb angoixa, amb fe, al seu destí. I allí ha deixat el
testimoni del seu lliurament total, com Crist a l’hort de Getsemaní. Crist hi va deixar gotes de la seva sang
xopant la soca de l’olivera. Els companys d’en Joan van trobar, uns dies després de la seva mort, a la
tauleta de nit, unes pregàries manuscrites, amb la lletra inconfusible d’en Joan. Eren les seves reflexions
abans d’enfrontar-se a la mort. Era el que, després, hem anomenat el seu Testament espiritual.
Tothom qui l’ha llegit s’ha sentit colpit per aquest text, que us oferim a continuació.
Testament espiritual de Joan Alsina 18-9-73
1) Per què?
Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi…de moment.
Hem acabat el camí, hem fressat un corriol i ara som a les pedres. Seguirem caminant els que encara
quedem. Fins quan?
Tant de bo trobem arbres per aixoplugar-nos de les bales.
“Cap dels qui han sucat pa a les olles d’Egipte veuran la terra Promesa, sense passar per l’experiència de
la mort.”
“Ja no hi ha profetes entre nosaltres.” Només el vedell d’or. No manca res, des de fa dos dies. I com que
no podem enraonar, masteguem. I enyorem el pa sec, compartit, llescat entre rialla i rialla.
No havíem entès allò de Sant Pau: “Tots sereu provats al foc.” I que se n’ha cremat de palla! On són els
qui volien arribar fins a les darreres conseqüències?
EE.UU. ens havia permès de jugar un joc fastigós amb uns arranjaments tan limitats, que nosaltres
mateixos ens n’hem avorrit. Santa Democràcia, pray for US.
És molt difícil resignar-se tan fàcil predicar la resignació a perdre. Perquè perdre vol dir deixar de tenir i
començar a ser. Els qui més tenien i continuaven tenint, eren els qui menys eren. I eren menys. Però
tenien el poder i la força.
“El Verb s’anava fent carn.” I això no ho aguantem. És l’escàndol de la Creu. No ho hem aguantat mai.
“Respetaremos todas las ideologías…” Mentre no gosin fer-se carn i realitat. Si hi gosen, en farem sang i
carn trinxada.
2 ) I ara?
Són molts els qui han estat senyalats, purificats. Setanta-dos, diuen les “xifres”. Quaranta mil eren a
l’Èxode. I aquí també. D’una banda i de l’altra, què hi fa? És poble, tropa, tant se val. “Farem un país
nou, lliure, independent.” Altres veus, altres àmbits. No, les veus són les mateixes. I la dialèctica…
també.
Manca de connexió interna. No saber qui sóc, d’on vinc ni per quin camí vaig. Arribaré a casa. Aquest em
mira. Aquest em pot arrestar. Amagat, dependre d’una clau, d’una voluntat, d’una intuïció, d’una
“confessió” arrencada. Suor freda, calenta. Una peça petita, sola, freda. Qui hi ha darrere el fono? Qui
truca a la porta, a aquesta hora? No és saber què faré, sinó què em faran. I el més punyent: Per què? Això
és la inseguretat. I la consciència de la inseguretat és la por. Ara entenc en Raimon quan ens parla de
lluita contra la por!
I continuen els espetecs. De nit, sobretot. Qui contra qui? Poble, poble. D’una banda i de l’altra. Ells: o
són morts els qui eren o fugen, o són a dalt! Estratègies, bàndols, declaracions. I el poble, jau, adormit o
mort.
I la impotència. La sang que bull. Les paraules que no surten. I saber que paraules i fets són condemnades
a la pols, a la sang i la carn trinxada i masegada.
3 ) I la nostra Santa Mare?
No es pot improvisar. L’equilibri, només serveix per a temps de “pau”.
Esperances
“Si el gra de blat no mor, mai no dóna fruit.”
Es terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a
brotar la vida.
La vida, la descobrim cada dia. A cada minut. Descobrim el valor als petits gestos de cada moment. La
rialla al carrer trist, la veu amiga amb claus al telèfon. La preocupació pel caigut. La mà que s’obre. La
cara que gosa esbossar un acudit…
Recordo el relat de Vol de nuit de Saint Exupèry. Volava sobre no sé quin país, i només aleshores
copsava el sentit de la casa sola a la muntanya, la llum, les ovelles, el pastor. Per copsar el sentit de les
coses petites cal allunyar-se’n o que ens n’allunyin.
Ara entenc allò de sant Pau: “La caritat no s’infla.” La de veritat és clandestina. Perquè és el Verb fet
carn.
“Anem d’ací d’allà, com ovelles portades a l’escorxador.”
“A les teves mans encomano el meu esperit…”
No és literatura. En els moments de risc cal emprar els símbols. Altrament no ens podríem expressar.
Esperem la vostra solidaritat. Enteneu ara què significa el Cos de Crist? Si nosaltres ens ensorrem, és
quelcom de la vostra esperança que s’ensorra. Si de les cendres assolim la vida de nou, és quelcom que
neix de nou en vosaltres.
Adéu siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulla que siguem.
(JOAN ALSINA L’altra versió. Editorial Claret 1995)
