En homenatge a Montserrat Minobis.
Rosalina Carreras.
A Figueres, la nostra -la seva- ciutat, la Montserrat Minobis hi té una petita plaça amb el seu nom. No és ni cèntrica ni glamurosa, -suposo que tampoc no hi deu haver gaire espai urbà per triar- però és suficient com a símbol del reconeixement públic.
En el record dels figuerencs més grans, el seu nom va sempre lligat als dies memorables en què una emissora de ràdio de casa es posava en marxa i esdevenia el cor que bategava al ritme de la ciutat.
Per als més joves, ben segur que el nom de Montserrat Minobis no significa res; en tot cas, els pot portar interrogants, i respostes si són gent amb inquietuds que volen descobrir tota una trajectòria que, malgrat la distància generacional, no els queda, ni de bon tros, allunyada del temps que viuen.
Jo m’incloc en el primer grup, naturalment, perquè a més de l’edat que la vida em marca, vaig tenir la sort de treballar amb la Montserrat, una mica sota el seu mestratge, a Ràdio Popular de Figueres, en aquells “gloriosos” anys seixanta. Érem joves i vam compartir dies d’il.lusions i de projectes, d’afany d’aprendre i de la feina ben feta des de la discreció; amb moltes ganes de donar a conèixer, a través de les ones, la millor imatge de la nostra Figueres. De fet, aquest va ser sempre el tarannà de la Montse, que va exercir de figuerenca arreu on fos, fent moltes coses sense presumir de res.
La seva carrera professional que com a comunicadora i periodista va desenvolupar a Barcelona a partir del 1971, va posar de relleu aquesta manera de fer i de ser. Dins un programa actiu feminista i d’esquerres, va abogar per un periodisme lliure i imparcial, emmarcat en un context català i plural. Ella, que havia estat pionera a casa, ho va ser també a la ràdio i a la televisió de Catalunya, al Col.legi de Periodistes i també a l’escena política.
Inquieta i participativa des de molt joveneta en els àmbits culturals i esportius, formada en l’Escoltisme de casa nostra, va assumir al llarg de la seva vida aquell paper d’Akela del llibre de Kipling, que havia estrenat amb els seus Llobatons en aquells temps llunyans en què ja es començava a perfilar la seva personalitat ferma i segura.
Arran de la nostra feina compartida, com a locutores i col.laboradores en l’àmbit literari, a Ràdio Popular de Figueres, vam establir una complicitat que tot i que el nostre caràcter i les nostres aspiracions a la vida fossin molt diferents, va derivar en una amistat sincera que, avui, quatre anys després del seu traspàs, me la fa enyorar amb tristesa alhora que la sento molt a prop…

“Aquest va ser sempre el tarannà de la Montse, que va exercir de figuerenca arreu on fos, fent moltes coses sense presumir de res”.