Una foto, una història.
Josep Maria Bernils.
Si a l’article del mes de juliol comentàvem que els figuerencs de començaments del segle XX anaven a banyar-se a rieres i gorgues, a l’entorn dels anys 50 del segle passat el desig de la gent d’anar a prendre un bany a la platja i passar tota una jornada sota el sol va anar en augment, tot i que no tenia les comoditats i les possibilitats d’avui. Els empordanesos, en general, només podien gaudir d’aquest plaer els diumenges i els dies festius i tot això sense les facilitats actuals de desplaçament en cotxe particular.
D’entrada cal dir que en aquells anys la ciutat de Figueres, com la resta de municipis de la comarca, estava inclosa dintre la zona de protecció fronterera i per anar d’un poble a l’altre era necessari disposar del salconduit de fronteres per a tots els majors de setze anys. Sense aquest document oficial no es podia circular. La Guàrdia Civil vigilava amb molta diligència aquest compliment. El passi l’expedia la Comisaría de Investigación y Vigilancia. Costava 50 cèntims i inicialment tenia la vigència d’un mes. Després es va ampliar a tres mesos. El document es lliurava prèvia la presentació d’una sol·licitud avalada amb la signatura de dues persones consideres addictes al règim franquista d’aquells moments.
Una altra obligació era el d’estar vacunat contra la verola i el tifus, que havia de fer-se en el Centro Secundario de Higiene Rural que hi havia a la casa Macau, a la carretera de Roses, cantonada amb Rubaudonadeu. Eren uns anys en els quals encara no hi havia l’ús habitual dels antibiòtics i les condicions de vida eren difícils. Si s’agafava alguna d’aquestes malalties podia gairebé considerar-se com a mortal.
Les zones de bany
Les zones per gaudir de les aigües marítimes eren molt limitades, sobretot per a la gent de Figueres i de la resta de municipis de l’interior de la comarca, per les dificultats de comunicació ja que els mitjans utilitzats eren majoritàriament la bicicleta, el tren o l’autobús. L’Escala llavors queda força lluny i amb una carretera en mal estat. No existia Empúriabrava, que no va començar a perfilar-se fins l’any 1967, encara que hi havia alguns engrescats que anaven a peu o en bicicleta fins els sorrals de l’entorn del mas Moixó, on podien banyar-se en aquelles platges aleshores isolades.
Una de les destinacions més habituals era Roses. Testimonis de l’època recorden que “alguns figuerencs ho feien en bicicleta i d’altres en els cotxes de línia d’en Gregori, llavors ja propietat de l’empresa de Gómez i Paltré que eren dos empleats que s’havien fet càrrec del servei. Sortien de la plaça de la Palmera i feien viatges de anada i tornada sense horari limitat mentre hi hagués viatgers. Els òmnibus disposaven d’un banc a la coberta del vehicle, on s’hi seien els que volien sentir el plaer de l’aire fresc del vehicle en marxa”. En aquells anys la carretera de Roses encara estava tota ella vorejada de l’ombra dels voluminosos plàtans plantats el 1860 i ningú sospitava que es podria dictar una ordre del ministeri que els va arrabassats tots per “evitar accidents”. A Roses es podia anar des de la platja del Salatà, on ara hi ha la zona residencial de Santa Margarida, i fins el far que era on s’acabava la carretera.
El viatge a Roses tenia el problema de què el bitllet del cotxe de línia resultava més car que el del ferrocarril i llavors es mirava molt el valor d’un cèntim. Per això el mitjà que més utilitzaven els figuerencs per anar a la platja el diumenge era el ferrocarril. I així va néixer el tren que tothom anomenava dels banyistes i que portava a les platges de Llançà, Colera i Portbou.
El tren dels banyistes
Ens expliquen que “el tren dels banyistes sortia a les vuit del matí, reforçat amb uns quants vagons de més, generalment dels més antics que posseïa la companyia ferroviària i als quals s’entrava per les portes laterals a cada filada de seients. El tren s’allargava per tal de poder absorbir els excedents de viatgers i quedava curull de gent asseguda i dreta. Un estol nombrosíssim de famílies figuerenques marxaven a les platges carregades amb motxilles, cistells, cabassos, bosses i barjoles amb els banyadors i tovalloles i el menjar del dia, ja que aleshores no abundaven els hotels ni les fondes i tampoc la gent podia permetre’s el luxe de menjar entaulat. Tothom anava carregat fins el coll. El menjar era, en general, una amanida verda, algunes verdures fregides i esporàdicament algun tall de carn”.
Ens recorden que “el tren, amb una fumarola expansiva, feia el trajecte parant-se a cada estació. Quan després de la de Vilajuïga començaven els túnels, com que no hi havia llum en els vagons, se sentien els xisclets d’algunes noies davant algunes acciones insolents de determinats nois”. Els primers banyistes baixaven a Llançà i anaven a peu fins el port o les platges dels Capellans, la Farella o Gifreu. Altres ho feien en el parador de Garbet –que des de fa uns anys ja ha quedat fora de servei-, alguns a l’estació de Colera, per arribar-se a la platja de la Font Rovellada, i els últims a Portbou.
Finalment ens relaten que els banyistes “es passaven tot el dia sota aquell sol i no es tornava a Figueres fins les vuit del vespre, ja que el tren el diumenge retardava una hora el viatge de tornada. L’arribava era tot un espectacle puix els veïns que s’havien quedat a la ciutat acudien a veure aquella corrua de gent que venien carregats amb el bagatge del matí, encara que cansats i amb la pell ben colrada per l’assolellada”. Per donar una idea d’aquest trànsit d’estiuejants una estadística de l’estació d’un d’aquests anys, oferia la xifra de 17.000 bitllets despatxats en el mes de juny, 18.000 en el de juliol i 21.000 en el d’agost.
Imatge de l’estació de Figueres als anys 50 del segle passat, des d’on s’agafava el popular ‘tren dels banyistes’ dada diumenge a les 8 del matí.
(Foto: ARXIU BERNILS)
