Montserrat Vayreda i Trullol va néixer a Lladó (Alt Empordà) el 28 d’agost de 1924. És sobretot coneguda com a poeta, però cal recordar que no només va escriure poesia. Els pobles de l’Alt Empordà, la seva obra magna en prosa, es va publicar en edició de bibliòfil entre 1978 i 1990. Per dur a terme aquell projecte editorial, Montserrat va recórrer incansablement tots els municipis, pobles i llogarrets de la comarca. Paisatge, història i llegenda es fusionen en les descripcions, complementades amb il·lustracions i serigrafies de diversos artistes amics. Aquesta obra, intensament viscuda, entre crònica periodística —amb crítica constructiva inclosa— i descripció històrica i paisatgística, inclou també un poema original dedicat a cadascun dels pobles. L’obra ha estat reeditada darrerament en quatre volums i torna a ser avui a l’abast del lector. Però Montserrat Vayreda ja s’havia iniciat en la poesia molt abans; en l’inici de l’adolescència, la música i els poemes eren consubstancials de l’ambient familiar i de la seva vida quotidiana. El constant contacte amb la naturalesa durant la joventut al voltant de la casa pairal, al moment en què es forjava la seva veu literària, la va influenciar tant com la lectura de Verdaguer, Maragall, Segarra o Carner. Els mestres li aportaven competència poètica, coneixements formals, l’ofici —imprescindible— per poder expressar amb gràcia i finor les impressions motivades per la muntanya i el riu, els sembrats, els boscos o la mar propera, tan misteriosa com seductora. En l’obra existeix una perfecta simbiosi entre el jo poètic i el paisatge, interioritzat sensitivament i amb una íntima fusió entre raó i sentiment. La seva poesia, espontània i sincera, defuig el recargolament innecessari, l’artifici gratuït —“Somnio obrir camis entenedors”, diu l’acròstic en què s’autodefineix— i s’equilibra amb un notable esforç d’elaboració. Montserrat Vayreda va voler fer-se una veu personal en poesia: “Si amb la veu pròpia el pots cantar (un instant del teu viure) no vulguis manllevar-la” escriu en un poema d’Afirmo l’esperança; per això, des del seu primer llibre, Entre el temps i l’eternitat, va maldar per desempallegar-se de tota influència d’altri.
La poesia vayrediana és rica i variada, essencial i mesurada, lluminosa i reflexiva amb la lògica evolució formal en una obra que es presenta tan dilatada en el temps: el de tota una vida de la dona que, fins als últims moments, va tenir la ploma a la mà, disposada a copsar la poesia de l’instant fugitiu o a reviure els records del passat que “tot s’ho enduu” per transformar-los en matèria poètica. El tarannà decidit i coratjós de l’autora impregna bona part de la seva poesia, vitalista i esperançada: “Si l’ametller i jo/ l’hivern podem vèncer,/ és perquè tenim/esperança sempre/ i amb saba o amb sang/ encenem bandera”.
Montserrat Vayreda va ser homenatjada en vida a la seva terra, on gaudia de respecte i estima pel seu tarannà obert i generós i pel seu activisme cultural i la seva acció intel·lectual. Va morir a Figueres, la ciutat que l’havia nomenat filla predilecta, el 8 de novembre de 2006.
