L’alcalde de Figueres publicava el 9 d’agost a les xarxes socials un post dient que “molts ens heu fet arribar que el rellotge de Can Canet fa dies que no funciona. Dilluns van anar-hi els operaris (és privat però el manteniment fa anys que el fa l’Ajuntament) i han comprovat que s’haurà de canviar una peça, per aquest motiu encara no funciona, però l’arreglarem.” El dijous 17 d’agost, el rellotge tornava a funcionar. I nosaltres us demanem ara: Què en sabeu d’aquest rellotge?
De quan data?
El rellotge va ser col·locat a principis del segle XIX per la rellotgeria Soler, que estava establerta precisament a la planta baixa del mateix edifici, on actualment hi ha un establiment de restauració.
Per quantes mans ha passat?
La rellotgeria va ser traspassada per la senyora Bofill, vídua Soler, a uns altres rellotgers, la Rellotgeria Casals que va tenir-ne cura i va seguir custodiant el rellotge fins i tot quan posteriorment se’n va anar a un altre local. Al rellotge se li donava corda des del pis. Posteriorment el local vas ser llogat a la Banca Casals i Llorens, fins que el 1930 aquest banc va ser absorbit pel Banc de Catalunya, que va desaparèixer uns anys després. L’any 1933 el mecanisme estava avariat i en mal estat i l’Ajuntament va decidir arreglar-lo. El rellotge de la rambla va ser reinaugurat el 24 de juny d’aquell mateix any.
El doctor Roquet
Després de la guerra civil va tenir cura del rellotge el Dr. Lluís Roquet, que havia obert el consultori mèdic al pis i des del qual li donava corda cada sis dies. Voluntàriament també va pagar de la seva butxaca una avaria causada pel desgast de la corda de pesos. L’esfera estava il·luminada per unes bombetes connectades a l’enllumenat públic fins un dia en què l’Ajuntament va tallar els fils conductors i des de llavors el rellotge estava fosc. Quan el 1987 Dr. Roquet es va jubilar, el rellotge va quedar sense funcionar perquè ningú li donava corda. L’any 1989 l’Ajuntament el va fer reparar totalment en el taller del fuster Jaume Bosch, amb broques noves, un tauler nou i maquinària més perfeccionada, que va costar 412.000 pessetes de l’època i que és el que encara ara continua marcant les hores als passejants de la Rambla… quan res no s’avaria.
